Presentació a Espai Abacus, 15 de juliol. Foto: Marc Puig.

Ho diu bé l’Abla Alfageme, prologuista del darrer llibre d’Oriol Junqueras: l’Oriol és un narrador d’històries. I d’històries va Contra l’Adversitat, disperses amb murrieria en un petit volum que és una peça molt singular d’entre els seus darrers llibres, i que se situa a una distànica del que habitualment es coneix com els llibres del procés (tanmateix, hi ha comptades, per bé que sucoses i afilades incursions en el comentari d’actualitat per exemple en l’apunt titulat ‘Només dialoguen quan s’hi veuen obligats’, de la pàgina 115 o ‘Per l’amnistia’, a la pàgina 172).

En realitat el llibre funciona més enllà del procés, tot i que aquesta és en bona part l’adversitat personal que a través de la condemna injusta sobre la seva persona fa de fil conductor de les reflexions de l’historiador i polític.

Hi ha diverses capes en les prop de dues centes pàgines del llibre editat per Ara Llibres, i que funciona a la vegada com un compendi de reflexions, un original exercici memorialístic, un recull epistolar, un aiguabarreig d’anècdotes i un homenatge, que és també una mica una reivindicació: als llibres –tan presents al llarg de les pàgines– i a les dones (mare, àvia i dona) i garantia de les cures i claus en el paper transmissor de coneixement i recursos emocionals.  “A la vida, hi ha coses que només s’aprenen als hospitals i a les presons, o tenint cura dels altres”. Junqueras ens proposa reveure la quotidanitat reivindicant moltes heroïnes invisibles (o invisibilitzades). Un acte tan senzill i tota vegada tan potent. Aquest és potser el seu llibre més personal fins ara. Mereix una lectura allunyada de l’actualitat la qual, segurament, no tindrà amb facilitat.

En un llibre cadascú hi troba una cosa diferent. A mi m’ha interpel·lat especialment el diàleg literari i personal amb els fills… una preocupació per connectar i explicar-se (“reconciliar-se amb el temps perdut”, diu Alfageme); per cert ben present també en el darrer llibre de Carme Forcadell, un conte il·lustrat. Hi ha alguna cosa imperfecta en aquest llibre… és l’autenticitat, que el fa interessant.

La fragilitat –“l’atzar es pot acarnissar amb qualsevol persona, especialment si ha nascut en un indret o en un entorn familiar poc afortunats”– els vincles –“recordeu que hi ha un fil que ens relliga, i que un dia el podré seguir per tornar a casa”–, la sororitat –“us prego que no oblideu mai que les vostres àvies i besàvies van lluitar com feres”– són altres conceptes que van relligant la lectura.

Al capdavall, és la Meritxell Serret en l’epíleg la que troba l’expressió apropiada per resumir aquest Contra l’Adversitat: “les referències filosòfiques i els principis i valors que es van descrivint en els diferents textos acaben sent una escola per gestionar la realitat a favor d’aquest canvi a favor d’una societat més justa, sostenible i pròsper”.