Les històries petites

De quan la lliçó és l’absència de lliçó, i de com arribats a aquest punt, la ‘lliçó’ esdevé més eficient.

Les persones que ens movem en el món de la comunicació ambiental almenys un cop al mes ens trobem una persona que ens ve amb la idea de fer un programa de ‘consells’, allò que els anglosaxons en diuen, molt més econòmicament, ‘tips’. “És que la gent està molt confosa, és que hi ha molta desorientació… ens cal alguna cosa que, de forma breu i concisa, resolgui dubtes i malentesos”. “Què es recicla i què no, -continuen dient-, com es fa el compost?, hem de desendollar els aparells elèctrics?, és possible fer vacances sostenibles?, quina nevera em compro?” La llista és enorme i ostensiblement aclaparadora. No sé si el remei és pitjor que la malaltia, en aquest cas. Volíem ajudar i acabem amb un important dessossec. Hi ha tantes coses a fer, i en tants àmbits! Els petits gestos són importants, clar; però n’hi ha molts, de petits gestos, la nostra quotidianitat n’és plena, de petits gestos.

Aquesta mena de llistats fan por, i la por és poc pedagògica. “Això sí” / “això no”… tot plegat ens recorda massa una versió moderna dels llibres d’urbanitat d’abans. Només que en aquesta ocasió la hipocresia, el classisme i el respecte per l’statu quo s’han substituït per un ànim més constructiu, de solvent treball per al bé comú. I això està bé, clar… però ai, el llenguatge, se’ns ha quedat en les teranyines: sí, no, sí, no, sí, no.

Pensava en tot això mirant-me l’enorme llista de ‘consells’ recopilats pel Sierra Club (accessibles aquí), un compendi molt complet i força rigorós per aplicar en la vida quotidiana de les persones. He arxivat el llistat a la meva carpeta d’imprescindibles, però en faré un ús prudent, per no ‘espantar’ el personal.

‘La comunicació ambiental està condemnada a seguir el camí de la conversa, no pas el de la lliçó magistral’
Perquè alguna cosa està canviant, també aquí. Quin sentit té el llibre d’urbanitat? No és millor entendre’l com un recurs, una eina, més que no pas com un text imperatiu? La comunicació ambiental està condemnada a seguir el camí de la conversa, no pas el de la lliçó magistral. Es tracta de substituir el ‘fes allò, fes això’ per un ‘jo faig això, a mi em va bé allò’. Això subratlla que el canvi s’està produint i que té protagonistes, nosaltres. Aquí es tracta de sumar expertesa, inquietuds, solucions petites. La gent del Sierra Club és un exemple d’això en altres àmbits, i potser per això manté el seu llistat de ‘tips’ en un segon terme i en canvi prioritza un altre missatge: ‘stay connected’, ‘share’. Estigues connectat, comparteix.De quan la lliçó és l’absència de lliçó, i de com arribats a aquest punt, la ‘lliçó’ esdevé més eficient.

Això vol dir que cal prioritzar aquells enfocaments en els quals surtin històries concretes, a peu de carrer; els petits consells han d’anar acompanyats de ‘petits triomfs’, petits triomfs d’avui, d’ara mateix. Millor algú que explica com s’ho munta per encabir tres recipients per fer la recollida selectiva en una cuina petita que no pas una veu en off que ens parla dels contenidors de colors. La proximitat és clau, i més quan tanta gent ha començat a moure’s. I més quan les noves tecnologies ens han ofert espais tan atractius i fàcils de fer servir per compartir i aprendre.

És veritat que la idea dels ‘consells’ continua arribant a la nostra taula de comunicadors… però cada vegada amb menys intensitat i convicció. Podria semblar una mala notícia, això. I no ho és.

PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>