Cançons sobre el quart poder

De la minuciosa lectura del diari dominical (“Well, it’s tuesday and I’m still not done”) de Loudon Wainwright III, entranyable reivindicació del temps en què el periodisme escrit ‘escrivia’ la manera de veure i interpretar el món; a la lliçó de Billy Bragg i el seu ‘It says here’, recordatori del pes dels interessos en els mitjans (i els seus propietaris); passant per Gil Scott Heron i el seu ‘The revolution will not be televised’, tan interessant encara per molts debats vigents. En el segon capítol de Cançons per explicar el món al magazine de Ràdio Ciutat, Badalona Matí, dedicat al periodisme… temps també per als Rolling Stones i ‘Yesterday’s Papers’ –el periodisme aquí com a metàfora de l’amor passat– i per Ruben Blades que en el seu cas fa servir el titular d’un hipotètic diari com a element retòric per fer avançar una història –sempre excel·lent narrador–. I finalment, el camí a la inversa: la cançó que comença en un pentagrama i acaba convertida en article d’opinió. És el cas de ‘A few words in defense of our country’, de Randy Newman, i que el New York Times va publicar en la seva versió impresa pocs dies després de ser presentada en un concert al Carnegie Hall.

Bateries que no ens deixin a mitges

Captura de pantalla 2015-04-14 a les 16.56.41Consells i recomanacions per a optimitzar les bateries dels nostres smartphones i, quan no tenim més remei, indicacions bàsiques per a comprar bateries externes. 
Hi ha qui diu que el pitjor dels telèfons d’avui són les bateries. Però no és cert, perquè allò que encara alguns en diuen telèfons no són telèfons, o almenys no ho són de la manera com ho eren fa 5 o 10 anys. ¿Com comparar aquells aparells que tot just servien per fer trucades, enviar missatges de text i en algun cas fer alguna fotografia amb els dispositius actuals,  més complets i potents que els ordinadors de l’època?
No és cert que les bateries dels telèfons no hagin evolucionat gens. De fet, han millorat molt (en pes, volum, seguretat, prestacions), però no prou per seguir el ritme del maquinari, i, en especial, del seu ús intensiu a les nostres mans.
Avui els usuaris d’smartphone hem assumit que cal carregar l’aparell diàriament i que en dies de molt d’ús, cal preveure, a més, portar al damunt un carregador o una

Periodisme de palanca

cropped-cartel-ciutat-morta-pequec3b1o

5 reflexions col·laterals al voltant de Ciutat Morta:

  1. Aquests dies, ha semblat que amb Ciutat Morta algun tertulià descobria una illa enmig de l’oceà. Però en realitat, no era tant la descoberta d’una illa, sinó més aviat la d’un arxipèlag. Ciutat Morta fa forat també perquè la premsa (dita) alternativa fa temps que ha sortit del marge i exhibeix múscul amb una capacitat d’incidència cada vegada més gran, fruit d’un treball més rigorós, regular i amb ganes d’eixamplar públic i sense por d’assumir algunes contradiccions. El nostre ecosistema comunicatiu es mou en un escenari ambivalent, entre la precarietat (de tants i de tantes coses) i l’emergència de nous models que vehiculen mirades diferents, massa sovint obviades. Els realitzadors de Ciutat Morta són. Però especialment són entre molts d’altres. La malla cada vegada més tupida i central d’un nou relat de les coses. El reportatge, malgrat la seva merescuda i necessària repercussió, no és una illa solitària, sinó que forma part d’un arxipèlag.
  2. El periodisme és connexió i compromís, no una commodity més. El reportatge Ciutat Morta n’és un nou recordatori. De fet, la producció aconsegueix allò que cerca qualsevol reportatge periodístic i que esdevé tan poques vegades: que passin coses i que (bé que en aquest cas caldrà veure fins on arriben) es precipitin els canvis. I ho aconsegueix amb bon ofici, però diria que especialment els seus promotors entenen que el quart poder esdevé ‘poder’ quan connecta amb la ciutadania… empoderada. El reportatge té valor en sí mateix (naturalment), però també la manera com ha estat possible (crowdfunding) i la forma com s’ha difòs (passis socials, boca orella, activitats paral·leles). Ciutat Morta és periodisme entès com a palanca, com a eina; i no pas com a objecte de consum sense més. Una combinació particular, i no fàcilment replicable, d’agit-prop i mètode periodístic.
  3. Les xarxes han estat unes aliades i han demostrat aquí una eficiència brutal, que hagués estat molt difícil d’aconseguir a través d’una empresa de comunicació o una oficina de relacions públiques. Les xarxes funcionen perquè se sustenten en una comunitat prèvia molt ben articulada que prepara l’exhibició del reportatge amb bona tècnica, ajudada finalment per la censura de 5 minuts de la producció, convertits hàbilment en àncora per arrossegar l’audiència (efecte Streissand).
  4. Més enllà de l’objecte mateix del reportatge (i en el qual no entraré) hi ha una reflexió interessant i que té a veure amb els estigmes (citats per una de les veus recollides, la de Gregorio Morán) sobre els col·lectius fora del corrent principal. Està per veure la influència del reportatge en les percepcions de la ciutadania, segurament limitada. Potser no ho serà tant, de limitada, la influència en termes qualitatius: caldrà estar al cas de l’efecte durador de Ciutat Morta en la gent de serveis socials, en l’àmbit judicial, periodístic… No voldria ser frívol, però hi ha molta gent que a través de Ciutat Morta potser haurà començat a mirar més enllà de la ‘rasta’ o el cabell rapat a quadres. Veurem.
  5. I finalment, el reportatge com a mirall de la professió. La seva emissió, i en especial el seu impacte, és una invitació que hem d’aprofitar per a fer autocrítica col·lectiva de submissions, omissions i delegacions imperdonables. El cas contribueix a esquerdar (encara més i potser fins i tot doblega finalment) el relat fins ara quasi hegemònic de la font policial assumida sense contrast. Al voltant del reportatge veiem finalment una certa justícia poètica, la d’una generació de periodistes que fins ara treballaven al ‘marge’ del sistema (ben sovint menystinguts o ridiculitzats) i que finalment donen una lliçó als col·legues més ben situats, exercint la seva feina sense sortir dels passadissos del palau de justícia.

Article publicat a Media.cat.

El 2014 al meu Twitter

Els més de 5.000 tuits aquest any han generat, segons el servei d’analítiques de Twitter, 260.545 reaccions d’engagement (RT, FAV, reply, click, compartir via mail, follow) i junts han sumat 6.773.511 impressions (visualitzacions potencials). Les piulades han propiciat 64.838 links als articles o continguts enllaçats. Aquí podeu veure el full de càlcul amb les piulades. Segons el servei d’analítiques de Hootsuite, aquest 2014, he sumat 1.653 follows, a un ritme de 5 diaris.

El procés ho peta, gens sorprenentment, i també la inclusió de fotos en la piulada.

A continuació podeu veure les 10 piulades amb més impacte. Continue reading

7 consells per a Community Managers

Captura de pantalla 2014-11-27 a les 17.56.29

De la persona o persones que gestionen les xarxes socials de les nostres organitzacions en diem Community Managers. Més enllà del nom – discutit – són peces clau en la nostra estratègia: parlen i escolten per nosaltres. Hauríen d’estar al nucli del nostre posicionament com a empresa. A continuació, alguns consells per a enfocar aquesta tasca.  Continue reading

La bona salut d’un vell conegut, el butlletí electrònic

Captura de pantalla 2014-11-27 a les 17.44.28

Les newsletters, avui. Tenen sentit? Quines solucions hi ha al mercat per fer-les atractives i eficients? Article publicat al número 187 de Theknos, la revista del Col·legi d’Enginyers Graduats i Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona (CETIB). Clica a més informació per llegir-lo. Continue reading

Missatgeria instantània i imprescindible:

Captura de pantalla 2014-11-27 a les 17.51.27
És difícil imaginar-se avui la gestió d’un grup de treball o un despatx professional sense l’ús d’aquestes eines ràpides i àgils. Mal utilitzades ens omplen el telèfon de soroll i distracció… però poden ser un instrument d’eficiència. T’expliquem com. Article publicat al número 185 de Theknos, la revista del Col·legi d’Enginyers Graduats i Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona (CETIB).

Les tauletes a la feina, un instrument útil

Captura de pantalla 2014-11-27 a les 17.53.13Una tauleta és alguna cosa més que un ordinador sense teclat o un smartphone amb la pantalla ampliada. És cert que aquesta mena de dispositiu ens permet emular la majoria de prestacions d’aquests dos equipaments, però el disseny i característiques de les tauletes determinen una experiència singular, de la qual podem extreure moltes potencialitats quant al seu ús com a eina de treball. En aquest article abordem els punts forts… i també els febles per a ajudar-vos a decidir. 
Article publicat al número 183 de Theknos, la revista del Col·legi d’Enginyers Graduats i Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona (CETIB). Clica a més informació per llegir-lo. Continue reading

Remor de tecles

http://www.instagram.com/oriolllado


+ instagram.com/oriolllado

El Times de Londres ha fet públic un excèntric experiment, segurament més dissenyat a obtenir notorietat a la secció de notícies curioses que no pas als seus resultats concrets. Signe dels volàtils temps dels RT i ‘likes’.

Segons informava fa uns dies la Ràdio Pública Nordamericana en un dels seus blogs especialitzats en periodisme la direcció del diari de Murdoch ha instal·lat uns bafles a la redacció que quan s’apropa l’hora de tancament emeten el peculiar clac, clac, clac de les tecles de les velles màquines d’escriure. Remor de tecles per motivar periodistes.

Primera paradoxa. La idea és que el percuteig de les tecles, que anirà en crescendo a mesura que vagi passant el temps, convidi als periodistes a escriure més ràpid. El so vol evocar un suggerent ambient de treball (a la Mad Men), però segurament pot no ser més un molest soroll més en una professió cada vegada més precaritzada.  En el millor dels casos, la Continue reading