Entrevista sobre els reptes de l’#EixBesòs a L’Espiell, de Ràdio Barberà, un programa singular a l’#àreametropolitana sobre ciutats i drets socials. Són una mica més de 20 minuts, si us interessa el tema crec que us interessarà. Hem parlat de desigualtats, eines que podrien servir de més (Consorci del Besòs), el repte de la governança i el gran repte de dir les coses pel seu nom, i l’oportunitat (malgrat tot) del Catalunya Media City al sector de les Tres Xemeneies. Un plaer l’entrevista, Òscar Blanco!
Al nostre dial d’avui hi ha sonat Van Morrison, Bruce Springsteen, els Smiths, Tom Petty, Joan Manuel Serrat i Maria Cinta. Homenatge a la ràdio, el més resilient dels mitjans, a Cançons per explicar el món, la meva secció al magazín matinal conduït per Núria Rodríguez a Ràdio Ciutat de Badalona.
Ens ha deixat en Joan Guerrero, fotoperiodista a i des de Santa Coloma de Gramenet, català d’elecció i també de convicció. Convicció en un país viscut des de la ciutat, des del barri, i també des de la mal anomenada perifèria. Un patriotisme en minúscula, el seu, i en canvi tan majúscul en mestratge i exemplaritat.
Poques mirades com la seva en el retrat de l’àrea metropolitana i la seva complexa i viva realitat… Inicialment, des d’aquesta gran escola de periodisme i transformació social que va ser Grama i, després, sense perdre en cap moment la connexió colomenca, també a través d’algunes de les grans capçaleres del país. En Joan ens deixa imatges plenes de força i intenció, i un missatge implícit que ens convida a mirar i remirar per veure més enllà en unes fotografies que defugen la condescendència i la cursileria. Fotografia a peu de carrer. En tots els sentits (i amb tota la força) de la paraula. (Continua llegint)
“Badalonisme”: aquest és l’eslògan curt i aparentment neutre que, en la campanya del PP a Badalona al maig passat, jugava audaçment amb els colors corporatius dels seus rivals electorals, i amb el qual Xavier García Albiol va aconseguir un èxit electoral sense precedents, amb 18 dels 27 regidors presents al plenari. Des d’aquell moment, aquest “badalonisme” —entès com una declaració d’intencions que desborda sigles i ideologia— s’ha mantingut a la ciutat, tant de forma física (una gran lona amb el retrat de l’alcalde i la frase en qüestió continua presidint la plaça de la Vila) com ho ha fet en clau política (només cal repassar l’argumentari i el contraargumentari del govern i de l’oposició per veure la seva hegemonia abassegadora en el dia a dia al municipi). D’eslògan electoral a eix vertebrador del debat i de la política local, per tant.
Què hi ha rere aquest “badalonisme”? És realment, un moviment “sense ideologia”? És un fenomen nou en la sempre sorprenent política badalonina? És replicable? (continua)
Fa uns pocs dies, s’enderrocava el vergonyós i perillós mur que, al carrer d’Eduard Maristany, limitava la visibilitat i escanyava el pas de persones en un tram encara per urbanitzar del passeig marítim entre Badalona i Sant Adrià de Besòs… El govern badaloní celebrava l’ocasió com si es tractés d’una gran inauguració i no s’estalviava ni adjectius ni confeti. Era, certament, una bona notícia… però, a la vegada, també un trist indicador.
El fet serveix de recurrent exemple de la precària agenda transformadora de la ciutat que ha d’elevar a categoria d’històric l’enderroc d’un mur d’una antiga fàbrica. El llarg i tortuós procés per executar l’enrunament és una nova demostració de la rovellada capacitat de la maquinària municipal per fer front, en temps i forma, als problemes de la ciutat.
El cas és que l’hemeroteca al voltant de l’enderroc del mur que separa el sector de les Tres Xemeneies del carrer Eduard Maristany és copiosa i endinsa arrels en com a mínim fa una dècada. Des del 2014 fins avui trobem notícies que parlen d’enderroc imminent, apuntant sucessives i desacreditades dates en un continu marejador. (continua)
Hi ha moltes maneres d’abordar la relació entre la salut mental i el rock, aquest mes el meu espai de Cançons per explicar el món de Badalona Matí (Ràdio Ciutat 94.4FM, conduït per Núria Rodríguez) ens hem centrat en algunes cançons (Stromae, Residente, SZA, Clara Peya, Florence & The Machine, REM… i Johnny Cash!) que en parlen des del reconeixement i, en part, les cures. Cada vegada més, sembla, la salut mental es tracta, també, des del mainstream del pop. Bona notícia, dins de tot.
Des de finals de febrer m’he reincoporat a la presidència d’Òmium Barcelonès Nord, amb un equipàs de persones que, plegades, en proposem avançar en les lluites compartides per un país (i uns barris) més justos. Tota la informació, aquí i també en aquestes dues entrevistes als mitjans públics locals, en els que he exposat algunes de les línies de treball de l’entitat per aquest 2024. “Llengua, cultura i país; Òmnium necessita les tres potes per sostenir-se.”
Tres titulars de fa uns pocs dies a la comarca. El primer: la Constel·lació del Gorg, a Badalona, serà el primer projecte d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús del Barcelonès Nord, prefigurant un nou model de tinença en clau cooperativa cada vegada més habitual en altres zones del país, però que en aquesta part de l’àrea metropolitana encara no tenia un referent. El segon: el programa ACOL –acrònim d’acollida–, impulsat pel Govern, permet a les entitats socials contractar persones migrades que es troben enmig dels ‘kafkians’ processos de regularització. El Círcol i Càritas s’hi han acollit i ja han fet el primer i positiu balanç. El tercer: el festival itinerant d’arts contemporànies en català, el Límbic, es farà el maig d’aquest any a Santa Coloma de Gramenet, promogut per Òmnium Cultural situant el Baix Besòs en el mapa cultural del país.
Tres bones notícies que conviden a unes quantes reflexions, més enllà de la justificada satisfacció que, per elles mateixes, ens aporten: (continua llegint)
#MyYearinBooks Més de 14.700 pàgines llegides, 50 llibres, mitjana de puntuació dels llibres 3.7/5, mitjana de llargada del llibres 289 pàgines… això és el que diu Good Reads però jo ho resumiria amb molta felicitat a través de la lectura. Aquí els podeu repescar amb les seves corresponents ressenyes.
Badalona ha estat titular aquestes darreres setmanes al voltant d’un arbre, convertit a la desesperada en bandera d’un nou cicle polític a la ciutat i finalment evidència que l’indiscutible habilitat per generar titulars de l’alcalde de la ciutat no és, malgrat tot, un instrument infalible per dissimular tantes mancances i desigualtats (“i tan pobres com som”, deia el poeta). Però aquest no és l’enèssim article publicat a la ciutat sobre l’artefacte lluminós plantificat en la tossudament inhòspita Plaça Josep Tarradellas. Aquest és l’article, ja em permetreu el joc, sobre l’arbre que no ens deixa veure el bosc. O de com a vegades les llums —o més concretament, el seu excés— ens enceguen i ens impedeixen veure i gaudir el sentit més humà i cívic d’un Nadal entès com a metàfora d’allò que ens cohesiona com a ciutat.
Perquè és possible trobar als nostres barris i ciutats, desenes d’exemples d’un Nadal que va més enllà dels valors venuts al millor postor; un nadal alternatiu, que aconsegueix sonar amb harmonia enmig música estrident que sona en bucle des de la playlist més previsible; un nadal que es mostra malgrat les males còpies de Disney i que sobreviu a la gran orgia de consum i residus en què hem convertit aquests dies.
Tots aquests petits nadals al marge de la programació oficial i de l’omnipresent fil musical del capitalisme a l’ús conformen un itinerari –o un mapa, si ho preferiu– en què es mostren el compromís de ciutat i un sentit de comunitat que resisteix als algoritmes pensats per aixecar-nos la camisa i buidar-nos la cartera.
