Alegria (i compromís) al vol

És un instant, només, però el que compta és la seqüència que el fa possible. La foto és d’ahir, a l’arribada de colònies i campaments de l’Esplai Cra-crac de Badalona (tot i que el lloc, i l’esplai o cau aquí és una mica el de menys) i mostra en Quim, un dels monitors que ‘es jubila’ aixecat al vol per alguns dels nois i noies amb qui ha fet camí els darrers anys. És un acte d’alegria genuïna, però també, penso que principalment, d’agraïment. D’això va aquest petit text… que a partir d’un instant bonic reconstrueix una seqüència de compromisos i il·lusions teixida pel grup de monitores i monitors que han dedicat hores, energia, imaginació i molt d’amor a fer possible unes colònies i uns campaments que, segur, quedaran marcats al passaport vital de mainada i joves arreu.

Cada any escric una mica el mateix, però aquí la repetició té sentit, perquè el cor del missatge és ben vigent: primer, agraïment: el compromís i el rigor de tantes monitores i monitors que, un estiu rere l’altre, asseguren que els infants puguin fer casals, colònies i campaments segurs, divertits i enriquidors. Jovent i voluntariat quan sumen (sumen, sí; i de quina manera!) són una autèntica estructura d’estat.

Ho vaig començar a escriure el 2020, un estiu d’assenyalaments i estigmatitzacions, per reivindicar una història que s’explicava poc: la del rigor amb què monitores i monitors van fer possible el lleure enmig de la incertesa. Els anys següents la idea la vaig anat madurant, i viag fer guanyar pes a una segona part, menys amable: la feinada pendent perquè el lleure educatiu sigui, de veritat, a l’abast de tothom.

Perquè és un privilegi tenir uns equips tan compromesos i amb tanta energia — i, alhora, és un problema que l’accés a aquest lleure tingui encara un fort biaix de classe (per cert, quina gran feina aquí l’esplai Borinot de l’Ateneu de Sant Roc, i la motxilla de la Salut Alta).

Continue reading

(Més) dades que proven la vulnerabilitat de Badalona

L’Àrea Metropolitana de Barcelona acaba de publicar L’AMB en Xifres 2026. La metròpoli en 100 indicadors, l’informe de l’Institut Metròpoli que radiografia amb dades la salut de la metròpoli. He agafat quatre dels indicadors de cohesió social i he situat Badalona —la tercera ciutat de l’àrea metropolitana— respecte dels 36 municipis que la componen. El resultat és clar: Badalona és també un dels municipis amb pitjors indicadors de cohesió social de tota la metròpoli.

Posició de Badalona en quatre indicadors de cohesió social, sobre els 36 municipis de l’AMB. Elaboració pròpia.

Continue reading

Vençuts, martiris… i el poder real

Maria Stuart d’Stefan Zweig (Segona Perifèria, 2026): Una altra de les grans biografies de Zweig: la combinació feliçment habitual d’intel·ligència, erudició, humanitat, ritme i afinat sentit de l’observació. Com passa en quasi totes les seves obres de ‘no-ficció’ es pot llegir també com un manual de ciència política (aquí molt centrada en el lideratge organitzacions complexes –partits polítics– i la gestió dels entorns), ben vigent.

Continue reading

La lenta maceració de la vida

‘Comiats’ de Julian Barnes (Angle Editorial, 2026) comença amb un cert punt de frivolitat, però va en un crescendo de profunditat i intel·ligència molt ben travat, i finalment esdevé el gran llibre de comiat d’un dels grans escriptors anglesos. La ironia marca de la casa i una sinceritat desarmadora acaben articulant una obra breu, però punyent i valuosa que és una mena de ‘passar comptes’ amb la vida i l’art, i també una mica un tractat sobre com fer-se gran. Molt interessant també com a manual sobre ‘com escriure’.

Acabar el món (a fi de bé)

Un assaig-assaig que sorprèn per l’erudició, l’eclecticisme dels referents i la singularitat del plantejament. És possible escriure un llibre sobre la fi del món que no sigui el ‘campi qui pugui’ darwinista de l’extrema dreta actual i que, ben al contrari, sigui una reivindicació a reimaginar la societat fallida actual per transformar-la? L’Eudald Espluga aconsegueix aquesta quadratura del cercle en un llibre que es presta a una llarga conversa i que és molt interpel·lador (a estones cal administrar-lo una mica per no reescalfar-se massa les idees!, o per deixar descansar el subratllador abans no esgoti la tinta).

Continue reading

Minúscula majúscula història

‘Kolkhoz’ d’Emmanuel Carrère és moltes coses alhora i totes interessants: és una memòria personal, i els miralls que proposa al voltant de la mare –una de les grans intel·lectuals franceses– i el pare –a partir de les notes del qual basteix el relat–. A la vegada és un viatge ‘en vertical i horitzontal’ per l’Europa del segle XX i XXI, pivotant al voltant de Rússia, però en la qual hi ha reflexions sobre les noves (i velles) tiranies, la immigració i els refugiats, els mitjans de comunicació, les grans institucions culturals… i també, en un pla més personal, a voltes fins i tot podríem dir més íntim, sobre l’envelliment, les ferides del passat, les relacions familiars. Està molt ben escrit, com tot el que escriu Carrère: no us espanteu en les primeres pàgines, on els noms et fan ballar una mica, el llibre es llegeix molt bé i obre moltes vies de reflexió. També per entendre el present.

Continue reading

Cinc temporades explicant cançons

Cinc temporades, 45 episodis, més de 350 cançons. Cançons per explicar el món va arrencar el 27 de setembre de 2021 a Badalona Matí (94.4 FM) amb el ritme inconfusible del Pedro Navaja de Rubén Blades, i tanca ara la seva cinquena temporada havent recorregut un territori que mareja una mica, primer amb Carles Tornero, i després de la primera temporada ja amb la Núria Rodríguez: la paternitat i la maternitat, la salut mental, el periodisme, la política internacional, l’amor, els veïns, Los Angeles, Trump i el nou autoritarisme que ve, la ràdio i el vinil. I sempre amb artistes que desborden el gènere i fan de la cançó un conte, a vegades fins i tot una petita novel·la.

Randy Newman s’ha confirmat com l’artista més present del programa, amb 18 cançons comentades. Kirsty MacColl, Serrat i la família Wainwright han tingut el privilegi dels monogràfics. Tinsel & Lights, de la Tracey Thorn, el disc amb més cançons ‘punxades’. I Graceland, una de les meves preferides!, de Paul Simon ha estat la cançó que millor resumeix, potser, el to de l’espai: estirar el fil d’una melodia per parlar del món de fora i del de dins.

Tots els episodis, amb àudio i llistes de reproducció, a oriolllado.cat/tag/rcb i també, la major part, els podeu recuperar a iVoox. En aquest enllaç podeu escoltar el programa de ‘celebració’.

Continue reading

El robatori del temps

‘Mil cosas’ de Juan Tallón (Anagrama, 2025). Té la lògica (i també el final, i quin final!) d’un conte curt. Es llegeix d’una revolada i és un autèntic plaer fer-ho amb la llengua afilada i afinada de l’autor jugant (però sense abusar) d’aquelles frases-epitafi que ve de gust subratllar. És la metàfora macabrament perfecta del nostre món d’avui, mirall d’allò que Momo de Michel Ende avançava fa dècades: el robatori del temps!

Gràcies Gerard Remendo per la referència a Momo.

Relíquia, una delicadesa desarmadora

Relíquia de Pol Guasch (Anagrama, 2025). No és fàcil llegir una novel·la com aquesta, centrada en el suïcidi del pare de l’autor, i escrita a cor obert, a l’estil directe, poètic, quasi hipnòtic (adjectiu que robo a Colm Tóibín) d’un dels escriptors més singulars de les nostres lletres. És una crònica familiar escrita amb una delicadesa desarmadora i també, en part, una novel·la de creixement, a partir del suïcidi sense ‘carta de comiat’ d’un pare present i absent. D’alguna manera, i això m’ha agradat especialment, és també un aparador de ‘personatges’, en Pol Guasch aconsegueix equilibrar la novel·la aprofundint, administrant misteri, distància i intimitat, pare, mare, germans i altres parents, al capdavall molt més que mers comparses de la primera persona. Molt interessant, a més, l’exercici literari de recollir cartes de comiat d’altres escriptors i artistes que es van suïcidar.

Continue reading

Humanisme en un món que s’enfonsa

És d’aquells novel·les que acaben amb desenes de marques i subratllats. Ressona especialment avui la reivindicació que Lea Ypi fa de la persona per damunt de pàtries i els fanatismes que els fan de guardespatlles. Aquell món d’ahir, en plena mutació, a cavall de l’Imperi Otomà, les dues grans guerres del segle passat i l’arribada del comunisme als Balcans… pot recordar-nos l’espiral d’incertesa i violència que vivim ara. Vet aquí una història familiar que es va completant (i a la vegada deconstruint) a través de les visites que l’autora / protagonista fa a diferents arxius d’una Europa que ja no existeix i que en part també és una qüestió d’arxiu. La literatura (la paraula, al capdavall) connecten amb la memòria per il·luminar la dignitat de totes les persones, robada per la brutalitat del poderós. Hi ha moltes capes i diferents nivells de lectura, però s’agraeix l’agilitat de l’escriptura i la seva claredat. Hi ajuda, segur, la traducció de Míriam Cano.

Continue reading