Cada mes, el pòdcast “Cançons per explicar el món” convida a fer una trobada entre l’actualitat i les melodies que li donen veu. En el darrer episodi, ens endinsem en el camí més antic i valent de la humanitat: la recerca d’una vida millor, una història d’immigració o potser millor dit d’immigracions. Vet aquí un mosaic sonor d’esperança, amargor i, sobretot, de lluita per la dignitat i els drets humans… que ha coincidit amb el ‘Turn de volume up’ de Zohran Mamdani, tot just elegit futur alcalde de Nova York, unes poques hores abans de l’emissió en directe de Badalona Matí (94.4 FM), conduït per Núria Rodríguez.
El cas del B9 a Badalona, l’antic institut en desús que des de fa dos anys acull en un precari assentament diversos centenars de persones migrades en situació irregular, és la manifestació eloqüent d’una política de ciutadania fallida. Aquesta crisi humana la podem analitzar des de dues perspectives: la primera, des de la crua realitat del seu impacte dramàtic en la vida d’unes persones; i la segona, a partir de l’explotació política que se’n fa.
L’Amadou va ser una de les víctimes mortals de l’incendi de la nau ocupada d’El Gorg de 2020. Foto: O.L.
Aquest article se centra en aquest darrer angle i intenta ser una dissecció de l’estratègia comunicativa del govern del PP a Badalona, en un tema de gran pes en el seu projecte de ciutat (i en sintonia al relat de les noves dretes extremes a l’ús). Al voltant del campament al B9 trobem desplegat tot un seguit d’accions orientades a maximitzar beneficis polítics (no pas a solucionar res).
A continuació, algunes claus per entendre com funciona, a la manera d’un (hipotètic) manual:
El “Sí, ho vull” amaga en realitat moltes capes de significat. En la darrera edició de Cançons per explicar el món a Badalona Matí (94,4 FM), el programa conduït per Núria Rodríguez, situem el focus en un dels rituals socials més antics i analitzats: el matrimoni. Però no des de la perspectiva de la lluna de mel, sinó de tot allò que s’hi pot amagar al darrere. Casar-se esdevé a voltes un mirall de les nostres pors i desitjos, i fins i tot pot esdevenir el termòmetre de l’estat de salut de la nostra societat.
García Albiol, el bastó i la pastanaga, en expressió de Francesc Valls a El País, ha tornat a tenir els focus de l’actualitat nacional en les darreres setmanes. No ha estat el tardeo –exhibició de fast cultura per a les multituds marca de la casa– ni l’enèsima andanada contra l’immigrant pobre –amb què salpebra les seves xarxes socials–, sinó les entrevistes que va oferir a les dues ràdios públiques del país i en què, entre moltes altres qüestions, va reconèixer que el català mereix protecció perquè està en una situació complicada, i que ell està a favor de mesures per promocionar-lo. Es tracta d’un posicionament calculat? D’un error comunicatiu? D’una cínica frivolitat? (continua)
Els joves volen més cultura, la volen en català, arreu del país i accedir-hi sense barreres econòmiques. Molt interessant l’estudi encarregat per l’Escola de Formació Guillem Agulló i Òmnium i amb un títol que ho diu tot (i bé): Cultura en Disputa. A continuació uns breus apunts (i l’enllaç per descarregar l’enquesta).
Cada vegada més, les audiències que segueixen l’actualitat són menys conscients del mitjà concret del qual obtenen la informació: la identificació amb una capçalera perd força davant la voluntat —i també la necessitat— de trobar continguts allà on passem més temps. Plataformes globals d’entreteniment quotidià, com Instagram o TikTok, s’han convertit en espais centrals de consum informatiu, tot i que no estan subjectes a cap codi deontològic i operen amb algoritmes opacs i interessats. El panorama és encara més complex: conviuen avui dues tendències aparentment oposades, però complementàries. D’una banda, la conversió de la notícia en arma de combat ideològica i de desgast polític (les notícies falses circulen arreu, també en canals de missatgeria fora del radar; molt interessant la unitat3CatInfoVerificaen aquest punt, per cert). De l’altra, la saturació informativa que empeny molts ciutadans a desconnectar deliberadament de l’actualitat, autorestringint-se el volum de notícies que reben. (continua)
Hi ha moments vitals que canvien per sempre la manera com mirem el món. Passar de fill a pare o mare n’és un. La maternitat és un punt d’inflexió que sacseja rutines, prioritats i llenguatges i també és (o pot ser) motor creatiu. Reprenc una nova temporada a Badalona Matí del meu espai mensual ‘Cançons per explicar el món’, amb quatre discos que comparteixen aquest fil conductor: àlbums concebuts després que les seves autores esdevinguessin mares i que, d’una manera o altra, reflecteixen l’impacte d’aquesta nova condició. Quatre veus molt diferents —Laura Marling, Anna Andreu, Natalie Merchant i U.S. Girls—, però travessades per una mateixa experiència: la maternitat com a inspiració i mirada artística.
Laura Marling – Patterns in Repeat (2023): La cantautora anglesa va escriure aquest disc després del naixement de la seva primera filla. És una obra íntima (podríem dir fins i tot domèstica) que parla del cicle de la vida, de les rutines i de les herències emocionals. En una de les cançons, Marling canta: “Tenir els teus fills, el teu ramat d’ocells / La teva branca entre el bosc… Un patró que es repeteix i mai no s’acaba”. La música esdevé aquí un relat sobre com allò més quotidià pot adquirir dimensió poètica, i com ser mare o pare és també, d’alguna manera, repetició i connexió amb la llarga cadena de les generacions. (continua)
Fa anys que faig servir eines digitals per ordenar i compartir continguts. Primer va ser l’enyorat Delicious, després el tot just traspassat Pocket… i avui és Pinboard, una eina senzilla però molt potent que m’acompanya en la meva feina i interès en temes urbans.
Allà hi vaig guardant regularment notícies, articles i recursos sobre habitatge: un dels grans debats del nostre temps, amb implicacions socials, urbanístiques i polítiques profundes. Cada setmana, habitualment els dilluns, en faig difusió a les meves xarxes, però en realitat l’enllaç el vaig actualitzant gairebé cada dia.
El valor afegit?
És un recull setmanal que permet seguir l’actualitat i que gràcies a una feina prèvia de curació assegura la qualitat dels continguts recollits.
És una memòria digital que no depèn de modes o algoritmes (més enllà de la meva mirada crítica).
Una eina oberta i consultable que busca ser útil més enllà de l’ús personal.
Aquest agost, el Govern de la Generalitat ha demanat formalment als ajuntaments que intensifiquin el seu compromís amb el Pacte Nacional per la Llengua. Els municipis són l’administració més propera a la ciutadania i, per tant, argumenta l’executiu, tenen un paper fonamental en la promoció del català. Des de la proximitat, diu la teoria, es poden detectar necessitats específiques, generar complicitats amb el teixit cívic i desplegar accions concretes que facin del català el que ha estat i ha de continuar sent, un instrument de cohesió i d’oportunitat.
Tot un repte, passar de la ‘teoria’ a la pràctica, i més en un municipis com Badalona, que trenca tots els motlles, i en què la llengua del país viu una realitat precària tant pel que fa al seu ús social, com a la dificultat que les persones que la parlen habitualment tenen per exercir els seus drets lingüístics.
El Govern proposa, entre altres mesures, que cada ens local designi un responsable polític per liderar les polítiques de llengua, que s’impulsin plans locals adaptats, que s’incorporin clàusules lingüístiques en la contractació, que s’asseguri el compliment de la normativa i que els treballadors de l’Ajuntament i tots els seus serveis respectin els drets lingüístics dels ciutadans. També anima a crear taules locals, enteses com a espais de coordinació amb el teixit associatiu, educatiu, cultural i econòmic. La comunicació oficial enviada als consistoris inclou, finalment, una moció perquè els plens municipals aprovin la incorporació de cada ajuntament al Pacte. (continua)
El cicle Converses sota la Figuera, impulsat pel projecte cooperatiu Vall de Betlem i la Sargantana i que he tingut el plaer de moderar personalment aquest mes de juny, ha consolidat un espai de reflexió pausada, amb vincles intensos amb el territori, la cultura i la sostenibilitat a un dels cors més verds de l’àrea metropolitana, a pocs metres d’alguns dels barris més poblats d’Europa. Durant tres vespres de juny, sota l’ombra fresca d’una fantàstica figuera i amb la vinya de Sant Jeroni de la Murtra com a escenari, hem viscut una experiència que ha servit, més enllà de passar una bona estona —que en els temps que corren, ja seria un acte de per si prou meritori— sinó per reivindicar:
L’agricultura a tocar de ciutat com a eina de transformació social, a través de la recuperació de la vinya i el paisatge a la falda de la Serralada de Marina. Cal més suport polític i administratiu efectiu, que entengui el retorn social d’aquestes iniciatives, i que les afavoreixi amb una estratègia apropiada.
La dignificació d’un patrimoni natural menystingut, com és la Vall de Betlem, amb un gran potencial ecològic, històric i cultural. Això requereix polítiques públiques ambicioses i valentes (en línia al que exposava en aquest apunt al meu blog fa unes setmanes).
Veus valentes i singulars, com la de Rosa Rodon, amb una crítica ferma a l’excés de màrqueting en la gastronomia; o les de Roser Vernet i Júlia Viejobueno, que amb els seus llibres inclassificables ens recorden que la vida quotidiana també és un acte polític quan alinea idees i accions. I el pensament radicalment serè de Josep Maria Mallarach, que ens convida a reconciliar natura i cultura.
Sant Jeroni de la Murtra com a espai viu de cultura: de pensament, de vi i de comunitat. Un lloc fantàstic on fer cultura. (continua)
