IA al servei del periodista

http://xammar.cat és, segons es presenta a ell mateix, «un assistent periodístic basat en intel·ligència artificial que ajuda a escriure articles amb context i a llegir notícies adaptades al temps disponible i al nivell de coneixement de cada lector». Ho fa a partir del que escriu el periodista –que valida i està obligat per l’aplicació a complimentar manualment, el camp del títol i l’entradeta (i que, per tant, marca to i enfocament, amb el seu criteri)–, i ho fa tot connectant amb el que ja s’ha publicat al mitjà, en aquest cas el Diari de Barcelona, i els seus 7.632 articles. Aquest prototip és fruit del projecte de recerca doctoral d’Isaac Salvatierra Pujol, defensat avui, dimecres 18 de novembre, a la Universitat Pompeu Fabra. El títol de la tesi és eloqüent: «Xammar: la notícia personalitzada. Un model de cooperació periodista-IA» i ha estat dirigida per en Marcel Mauri i en Roger Cassany Viladomat.

Continue reading →

El noi que salta, la ciutat corrompuda

‘El fill de l’oligarca’, de Patrick Radden Keefe (Periscopi, 2026), amb traducció de Ricard Gil. Addictiva i interessant, en aquest sentit és 100% Radden Keefe. Aquesta vegada el periodista estatunidenc, però, presenta una història particular i no tant el fresc ambiciós a què potser ens tenia acostumats (els troubles d’Irlanda del Nord, l’indústria farmacèutica als EUA). A partir d’un cas individual –la història d’aquest ‘noi que salta’, que remet al London Falling, del títol de l’obra en anglès– l’autor fa créixer el retrat d’un determinat Londres, el del capitalisme financer i especulatiu, representat per l’arribada dels oligarques russos. La corrupció ambiental té els seus efectes en una història de família, que centra el gruix del relat. Potser aquí la cosa grinyola una mica, a estones, perquè a vegades queda una mica forçat quan Radden Keefe mira de connectar la gran crònica a partir del cas concret.

Un metre quadrat

‘Un metre quadrat’. Llucia Ramis (Anagrama, 2026). Podia haver estat un reportatge molt ben escrit, i també un assaig reivindicatiu actual i ben plantejat. I és en part les dues coses, però molt més. És també literatura, i de la bona. Una reflexió sobre la ciutat i un bon complement al llibre de Jordi Amat Les batalles de Barcelona; i també un cosí germà d’una altra obra de l’autora, Les Possessions. Vet aquí una mirada a peu pla al voltant d’una de les nostres grans crisis, on en conflueixen tantes altres, la de l’habitatge que és potser la més important perquè té a veure amb com habitem el món i ens hi relacionem. L’esforç de Ramis per presentar tots els arguments –sovint ben contraposats– sense perdre la mirada crítica i l’exigència és digna d’elogi, també.

Deu anys del 12 d’octubre, a Badalona

Les línies següents són una crònica personal del 12 d’octubre a Badalona d’ara fa 10 anys, i de la tempesta política i judicial que va despertar. És un recorregut en forma de cronologia per un esdeveniment que, en part, podria funcionar com a pròleg de l’1 d’octubre d’un any més tard —en un cas i l’altre un organisme judicial prohibia l’obertura d’equipaments públics, fet que xocava amb l’exercici de drets fonamentals— i que, en tot cas, va tensionar la política local a Badalona i la curta vida d’un govern del canvi en què vaig participar com a tinent d’alcalde. Aquest text que publico avui forma part d’un llibre inèdit que he escrit sobre l’experiència d’aquell govern liderat per Dolors Sabater i format per Guanyem Badalona, ERC-Avancem MES i ICV-EUiA. Algunes fotos del moment acompanyen el text.

El 12 d’octubre de 2016, Badalona va segrestar els titulars dels principals mitjans de comunicació de l’Estat. Avui just fa 10 anys.

Un grup de sis regidors del govern d’aquell moment (quatre de Guanyem i dos d’ERC) va decidir obrir les dependències municipals el Día de la Fiesta Nacional, malgrat l’advertiment d’un jutge que, expressament, així ho prohibia. El titular del diari Ara de l’endemà expressava la contundència a tota columna: “Badalona desobeeix”, principal notícia del dia.

Però la foto que resta del moment és una altra. És la imatge del regidor Jose Téllez trencant una resolució judicial que prohibia obrir l’ajuntament davant d’un estol de càmeres, amb la meva cara de pòquer (o d’estupefacció, per fer servir l’adjectiu d’Iu Forn) d’acompanyant, com a company de govern i alcalde accidental. En Quim Torra ho explicava així en una piulada pocs minuts després d’haver-se produït el fet: “La foto d’@joseptellez estripant la res. judicial amb @oriolllado és una de les més importants del procés en lluita”.

Aquest text, exagerat per l’emotivitat pròpia d’aquells temps polítics, és, amb tot, un indicador eloqüent del moment, i de com la petita barqueta que en realitat era el nostre govern entrava de ple en el mar obert de les expectatives impossibles i se situava a les portes d’una gran tempesta que només podíem intuir. No ho sabíem encara, però faltava menys d’un any que la política del país saltaria pels aires enmig d’una onada repressiva inaudita, amb els fets de 2017.

Com havíem arribat a aquesta situació?

Continue reading →

Un afer familiar

+Podeu escoltar el pòdcast amb el capítol en aquest enllaç.

Arrenquem un nou capítol de «Cançons per explicar el món», l’espai musical del Badalona Matí, que ja enfila la sisena temporada. I ho fem parant l’orella als lligams de família, als family ties: cançons que ens permeten acostar-nos als parents d’artistes que tothom coneix —una Dolly Parton, un Bob Dylan—, descobrir el fil que uneix estrelles del hip-hop i del dance amb el free jazz, retrobar germans impossibles en un supergrup dels vuitanta i seguir el rastre de les grans nissagues del soul.

Continue reading →

Popular i interessant (a vegades passa)

‘La Gran Caminada’, d’Stephen King, escrita com a Richard Bachman (Les Males Herbes, 2020) No és gens difícil entendre (i gaudir) del fet que és possible ser un dels escriptors més venuts dels EUA, i alhora, amb ofici i originalitat, també un dels més interessants. És impossible deixar aquesta novel·la distòpica, que és també un mirall de les alienacions actuals i passades (el referent que sembla més clar és la guerra del Vietnam). La traducció de Martí Sales és EXCEPCIONAL. Ara començo la batalla perquè també se’l llegeixi el meu fill adolescent. Si algú vol saber si me’n surto i què en pensa, ja m’ho dirà.

Consells per una cultura que ‘teixeixi’ ciutat

És tot un honor (i una mica una responsabilitat) col·laborar amb #Interacció, la plataforma del Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC) de la Diputació de Barcelona per a la lectura i el debat de la política cultural municipal. Fa unes setmanes em van convidar a participar en la sèrie ‘els meus millors consells’. Hi vaig reivindicar allò que sovint passa desapercebut: llibreries, botigues de música, centres cívics, grups de lectura, entitats. Persones i espais que fan comunitat i sostenen la democràcia cultural. Podeu descobrir-los en aquest enllaç: https://interaccio.diba.cat/news/2026/09/consells-oriol-llado-esteller

Continue reading →

El món és una trama

Odissea, d’Homer (La casa dels clàssics, 2026 | Traducció de Pau Sabaté). Va començar com un desafiament estiuenc autoimposat i ha acabat en forma d’autoregal. No ha estat fàcil, però la prodigiosa traducció de Pau Sabaté ha estat el millor aliat, com també l’imperdible pròleg de Roger Aluja i l’epíleg de Dolors Miquel (que recomanaria llegir abans, no després). Estic molt content de la lectura –i no només per poder dir la meva sobre la pel·li del Nolan, que encara no he vist– sinó per completar una peça en un puzle del qual no era molt conscient que necessitava acabar. Després de llegir aquest monument, entens moltes referències, i aprens a gaudir d’una lectura, i una llengua, que requereix més temps i més esforç, però que dona claus i obre algunes finestres. La lluita d’Odisseu per tornar –mai content, enlloc–, en un món que s’enfonsa i en el qual l’èpica i l’honor se substitueixen per ardits i astúcies (la primera expressió de Carles Riba, la segona de Pau Sabaté), i en la qual la violència física i de classe és extrema… ressonen en el món d’avui. Odisseu és un heroi força políticament incorrecte (egoista, inconstant, envejós i irat) però també té a les mans alguns miralls on veure’s i entendre’s una mica. L’estiu que ve intentaré l’Ilíada… i pel camí miraré d’estirar el fil de la lectura de Penèlope (quin gran personatge!) que va fer Margaret Atwood (reivindicada per Dolors Miquel).

Continue reading →

I tant li fa si aquest amor…

‘Peixos’, d’Eva Baltasar (Club Editor, 2026). És, de nou, tota una experiència deixar-se dur per la prosa d’Eva Baltasar, i els seus personatges femenins, amb tots els seus vels. En aquest cas, la cosa comença com una història d’amor, però com sempre en aquesta escriptora personalíssima, el millor és el clímax, que en les últimes pàgines es desplega ple d’intel·ligència i sensibilitat i que, al capdavall, és alguna cosa més que el típic final inesperat. M’hi he reconciliat una mica després del xoc d’Ocàs i Fascinació (potser més un conte llarg que una novel·la).

Una vida de novel·la

Proust, novel·la familiar de Laure Murat (Anagrama, 2025 | Traduïda per Valèria Gaillard). A mig camí de l’autobiografia, la memòria i l’assaig literari. Perfectament traduïda per Valèria Gaillard (que garanteix ritme, claredat i fluïdesa, tríada de 10) serveix com a introducció (o potser més aviat, invitació) a submergir-se en l’univers Proust (cosa que jo no he fet fins ara, ja veurem si m’hi acabo atrevint). A estones no és fàcil (per referències literàries i les cites i contracites) però el focus en la vida familiar de l’autora, filla de dues grans nissagues de l’aristocràcia francesa, manté, per bé que de forma intermitent, l’interès. El recomano, però amb l’advertiment que no és exactament una novel·la (almenys no en el sentit clàssic) i que requereix un cert esforç.

Continue reading →