Una altra sobre… ‘perquè encara compro discos’

Lyle_Lovett-I_Love_EverybodyLlegeixo en la caràtula interior del disc I love everybody de Lyle Lovett: “Guitar solo in ‘I’ve got the blues’ based on a Lightnin’ Hopkins guitar lick as played by Townes Van Zandt, as shown to Lyle Lovett by Eric Taylor in the back room of Anderson Fair Retail Restaurant, Houston, Texas, October 1979″. És molt seriós, l’intèrpret texà, quan decideix subratllar el prèstec d’aquests acords: en fer-ho, remarca que la música popular és precisament això, un intercanvi constant, una construcció en el territori sempre imprecís de l’autoria, una mateixa cançó cantada a moltes veus. Aquests quatre acords de Lightin’ Hopkins que el gran Townes tocava a la seva manera i que Eric Taylor va aprendre i que va acabar ensenyant a Lyle Lovett a l’habitació del darrera d’un dels temples dels ‘texan trobadours’ revelen una narració no només musical –també espiritual– que supera el disc com a objecte funcional. Aquí el que hi ha no és la ‘satisfacció’ d’una necessitat (escoltar música), sinó el retall d’una història que val la pena explicar, una invitació a connectar els punts, a crear un atlas personal, que segurament t’acompanyarà sempre.

No és només per un romanticisme resistent (i potser també snob) que continuo comprant discos que es poden tocar i llegir. És perquè el disc és un transmissor de cultura, no és només un suport per contenir música. L’LP, sigui en forma de cedé o de vinil, suma música, disseny gràfic i text com cap altre format, encara ara. La digitalització de les nostres discoteques és imparable, però és també poc madura: no ha trobat la manera de reproduir l’experiència complexa i rica que s’amaga rera l’audició d’un disc –diguem-ne– físic. Això canviarà, segur, i serà a millor, esperem (un bon exemple: la incorporació de les xarxes socials en la conformació de la pròpia discoteca). L’Itunes, de moment, et permet comprar ‘I’ve got the blues’ amb un sol click. I en dos minuts ja pots escoltar el tema. I punt, que així finalitzes el recorregut. Però amb el disc, tot just comences el viatge. És per això que encara compro discos.

One thought on “Una altra sobre… ‘perquè encara compro discos’

  1. Tens tota la rao. Encara que en baixo molta musica, intento continuar comprant. Diria que compro la mateixa quantitat com abans de la “revolucio”! I és que és cert, el disc afegeix molt més a la vivencia de la música. Quan tens un single a les mans, i aprenies qui era la empresa discografica, qui havia escrit la cançó, la cara-B, la portada, la lletra, les fotos … i els LPs que no haviem de començar obligadament amb el “hit” (per la poca paciencia dels “nous” oients) sino estava amagat …. en fi, la musica i els musics tenien molta més valor emocional.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>