‘Kolkhoz’ d’Emmanuel Carrère és moltes coses alhora i totes interessants: és una memòria personal, i els miralls que proposa al voltant de la mare –una de les grans intel·lectuals franceses– i el pare –a partir de les notes del qual basteix el relat–. A la vegada és un viatge ‘en vertical i horitzontal’ per l’Europa del segle XX i XXI, pivotant al voltant de Rússia, però en la qual hi ha reflexions sobre les noves (i velles) tiranies, la immigració i els refugiats, els mitjans de comunicació, les grans institucions culturals… i també, en un pla més personal, a voltes fins i tot podríem dir més íntim, sobre l’envelliment, les ferides del passat, les relacions familiars. Està molt ben escrit, com tot el que escriu Carrère: no us espanteu en les primeres pàgines, on els noms et fan ballar una mica, el llibre es llegeix molt bé i obre moltes vies de reflexió. També per entendre el present.
“Els llibres, les pel·lícules, les narracions que més m’emocionen són les que mostren alhora les dimensions horitzontal i vertical de la vida. Horitzontal: l’amor, l’amistat, les aliances que es forgen quan travesses les mateixes aigües durant la mateixa època. Vertical: les relacions entre generacions. Pares i fills, avantpassats i descendents, que han viscut en mons diferents, que han compartit relats col·lectius diferents, valors diferents, evidències diferents: el que, posem per cas, era evident per als avis, no només ens resulta aliè, sinó sovint fins i tot escandalós. M’agrada que m’obrin la porta a aquestes dues dimensions de l’experiència humana, crec que és el secret dels grans llibres…”
“… recordo un debat sobre les paraules menxevic i bolxevic, inventades totes dues pels bolxevics. Tot i ser només un petit grup, sent com eren enemics implacables de la democràcia, els fidels de Lenin es van autoproclamar bolxevics, que vol dir majoritaris, mentre que, tot i ser molt més nombrosos, els socialdemòcrates com en Vano, amb qui Rússia hauria pogut evolucionar fins a esdevenir una societat acceptable, van rebre el nom de menxevics, minoritaris. És una constant del pensament soviètic, em va explicar en Montefiore, i fins i tot pot ser que sigui el nucli mateix de la lògica soviètica des del primer dia: dir les coses com el contrari exacte del que són, fer viure la gent en un univers de mentides sense límits ni punts de referència, en una inversió generalitzada. El que és més es converteix en menys, el que és menys, en més, la misèria passa a ser opulència, i el gulag, llibertat. És el que Piatakov, un dels primers companys de Lenin, va resumir amb una fórmula brillant que segons Montefiore no conté cap traça d’ironia: «Un bolxevic, si el Partit li diu que el blanc és negre i el negre blanc, no ha de creure el que veu, sinó el que li diu el Partit».”
“La noble senzillesa d’aquell gran senyor, que suportava el declivi físic amb
tant d’estoïcisme com el social, va ser una lliçó pel pare, una introducció a la dimensió vertical de la vida que aporta la consciència d’allò que acosta les diferents generacions, perquè l’home sempre és més o menys igual, i d’allò
que les separa, perquè viure amb unes dècades de diferència és haver viscut en mons diferents, amb valors diferents, gairebé incomprensibles l’un per a l’altre. El vell que ara li allargava una mà tremolosa de jove havia encaixat amb algú que havia encaixat amb Napoleó: el meu pare no va superar mai aquell enlluernament.”
“Tinc amics només tres o quatre anys més grans que jo per a qui el Maig del 68 va ser una cosa extraordinària. Els va canviar la vida, a millor o a pitjor. Els envejo per haver pogut, quan encara eren uns adolescents, manifestar-se, ocupar la Sorbona, anar al llit amb noies que no duien sostenidors i viure en comunes. Alguns es van perdre, espatllats per la droga, suïcidats. Altres es van convertir en els amos de la societat que denunciaven. No hi ha cap altre exemple, diria, en què els vencedors d’una generació hagin acumulat tan exageradament el prestigi de la rebellió i totes les comoditats lligades al poder. L’odi envejós de les generacions joves cap als boomers està justificat: es van trobar un terreny massa franc, i no han deixat res als seus successors. Com hauria sortit, jo, si hagués tingut aquests tres o quatre anys més que ho canviaven tot?”
“… soc una d’aquelles persones, cada cop més nombroses, que estan convençudes que ens acostem a una catàstrofe històrica sense precedents, l’enfonsament de la nostra civilització els dies més optimistes i, els més pessimistes, l’extinció de l’espècie. Si és així, si realment el que està passant és això, quin sentit té escriure sobre una altra cosa? Davant del fet que som vuit mil milions de persones a la Terra, davant del desastre ecològic irreversible, de la crisi migratòria, de la intel·ligència artificial que se’ns empassarà sense que tinguem temps d’adonar-nos-en, davant també, secundàriament, del final de la democràcia i de tots els nostres valors occidentals (dic «secundàriament» perquè, fora de nosaltres, no sembla que ningú ho consideri cap gran pèrdua), davant de tot això, ¿no és una cosa fora de lloc escriure sobre la teva vida escarransida ja a les acaballes, sobre la teva família sense importància, sobre la joventut dels teus pares? En descàrrec meu, no faig altra cosa, i mentre començo aquest llibre ja sé que parlaré molt
d’Ucraïna i de la guerra ferotge que hi està fent Rússia, perquè Rússia, per al millor i per al pitjor, és per mi una qüestió de família: el nostre eix vertical.”
“… tot i ser només un petit grup, sent com eren enemics implacables de la democràcia, els fidels de Lenin es van autoproclamar bolxevics, que vol dir majoritaris, mentre que, tot i ser molt més nombrosos, els socialdemòcrates com en Vano, amb qui Rússia hauria pogut evolucionar fins a esdevenir una societat acceptable, van rebre el nom de menxevics, minoritaris. És una constant del pensament soviètic, em va explicar en Montefiore, i fins i
tot pot ser que sigui el nucli mateix de la lògica soviètica des del primer dia: dir les coses com el contrari exacte del que són, fer viure la gent en un univers de mentides sense límits ni punts de referència, en una inversió generalitzada. El que és més es converteix en menys, el que és menys, en més, la misèria passa a ser opulència, i el gulag, llibertat. És el que Piatakov, un dels primers companys de Lenin, va resumir amb una fórmula brillant que segons Montefiore no conté cap traça d’ironia: «Un bolxevic, si el Partit li diu que el blanc és negre i el negre blanc, no ha de creure el que veu, sinó el que li diu el Partit».”
“Al pare no li van faltar mai ni la paciència ni l’amor pel passat, i ara que em submergeixo en els seus dossiers m’adono que va fer, des del seu racó, recerques semblants a les que, més o menys a la mateixa època, feien els historiadors de l’escola dels Annals, enamorats dels cadastres, els contractes d’arrendament i la rotació triennal de cultius. «21 d’abril de 1897: Gabrielle Mourlan, amb domicili a Carcassona, 29 bis Grande Rue, redueix de 50.000 a 31.000 el capital garantit pel contracte núm. 2592, subscrit el 9 de maig de 1892 a la societat La Paternelle.» ¿Que no són la mena d’apunts que es trobaven, a la mateixa època, en els dossiers d’historiadors com Georges Duby o Emmanuel Le Roy-Ladurie? I blasfèmia: ¿no pot ser que la tirada del pare per la dada ínfima, els arxius i els capellans rurals fos, a la seva manera i sense que ell en tingués consciència, més moderna que la de la meva mare per les síntesis peremptòries i les grans figures històriques? (…) La paciència, en qualsevol cas, no és l’única virtut de l’historiador: també hi ha l’audàcia i la imaginació, que el pare aplicava incansablement a l’hora d’establir filiacions afalagadores.”
“Després de la mort de Stalin, quan el van detenir i executar, la gent que estava subscrita a l’enciclopèdia va rebre el missatge de retallar l’article sobre Béria, destruir-lo i, al seu lloc, enganxar-hi l’article que els enviaven, exactament de la mateixa extensió, sobre l’estret de Bering. Béria no havia existit, ni ell ni els milions de pobres desafortunats que havia enviat al gulag. La gràcia de l’ordre alfabètic –Béria, Bering– havia volgut que no fos substituït per un altre home, i ni tan sols per un lloc, sinó per un estret, és a dir, una absència de lloc, un interval, un buit. Quan vaig triar tema per al meu treball em pensava que estava delimitant un territori. La història real per a la mare, la imaginària per a mi. La realitat per a ella, la ficció per a mi: no volia pols i no aniria a l’era. Però va ser ella qui em va fer entendre que allò de la imaginació al poder que es deia el 1968 també era el triomf, del tot real, de la tirania.”
“«Ja està, ja ho tinc, escriuré la biografia de Philip K. Dick». Tan bon punt vaig tornar a casa vaig quedar absorbit pel seu món d’ucronies totalitàries, simulacres, cares que n’amaguen d’altres i vertígens que en contenen d’altres fins a l’infinit. En aquella època era del tot conscient que Dick era un escriptor molt important, «el Dostoievski del nostre temps», repetia, «és a dir, en poques paraules, l’home que ho ha entès tot», i això que llavors encara no podia sospitar fins a quin punt. No podia sospitar que els seus llibres extraordinàriament angoixants no només eren la guia perfecta per visitar una twilight zone com la Romania postcomunista, sinó també, trenta-cinc anys més tard, la descripció més exacta possible del món en què vivim. No podia sospitar que allò que durant la meva joventut encara s’anomenava realitat, trenta-cinc anys després hauria desaparegut sota una proliferació exponencial de versions alternatives…”
“L’ajudava una mena de secretari: un homenet pàl·lid, ros, una mica mofeta, que oblidaves un minut després de perdre’l de vista. El 21 d’octubre de 1999, van escollir la meva mare com a secretària perpètua de l’Académie Française, és a dir, com a mestressa de la casa. Si abans ja era immortal, ara ho seria a perpetuïtat. Sis mesos després, al seu torn, el 26 de març de 2000, Vladímir Vladímirovitx Putin va ser escollit president de la Federació Russa, sense sospitar, suposo, que vint-i-cinc anys després encara ostentaria el càrrec, que tota la pinta que també serà a perpetuïtat. La mare va anar a presentar-se al Kremlin, com a habitual de la casa. El nou president la va rebre al seu despatx, que uns mesos abans encara era el de Ieltsin. «Ja ens coneixem, Ielena Gueórguievna.» La mare es va quedar en blanc. «Amb en Borís Nikolàievitx», li va dir Putin, encoratjador. «Ah, sí!», va exclamar la mare. «Esclar, Vladímir Vladímirovitx! Esclar. Ja me’n recordo.» I en Putin, amb el seu somriure de gat que s’està a punt de menjar el ratolí. «No, vostè no se’n recorda, Ielena Gueórguievna. Però jo sí. És la meva feina, recordar-me’n.”
“És el mateix que resumeix la frase de Putin que se’m ha retret que posés com a epígraf del meu Limónov. Sembla massa maca per ser seva, però es veu que realment ho és. «Qui vulgui restaurar el comunisme no té cap. Qui no l’enyori no té cor.»”
“És imperialista, això? I Dostoievski, fins i tot: sí, d’acord, era un personatge desagradable, però no se’l pot reduir només a això. El que el fa gran no són les seves prèdiques teologicopolítiques, sinó les seves grans novel·les, on cada
cop que un personatge diu una cosa, afirma una creença, una teoria, una visió del món, en salta un altre que diu absolutament el contrari amb paraules igual de convincents, i després encara en ve un tercer… És el que, als anys vint, el teòric de la literatura Mikhaïl Bakhtín va definir amb el nom de dialogisme: aquesta manera de desplegar veus contradictòries sense donar a ningú el privilegi, feixista o kitsch, de l’última paraula. Que no és el contrari de la ideologia, això? Que no és el triomf de la complexitat?”
“Ningú sap que ha fet campana per veure, com qui assisteix a un eclipsi, com la història en majúscules pica l’ullet a la seva, d’història, a la història d’ella i al destí de tots dos. Alguna vegada he pensat, quan en els seus relats genealògics el pare es designa a si mateix com «l’autor d’aquestes línies», que l’heroïna d’aquesta història tan llarga ha sigut la mare, però que és ell, en secret, des del fons del seu despatx fosc amb la tela de jute de color verd ampolla, qui me l’ha dictada.”