‘Kolkhoz’ d’Emmanuel Carrère és moltes coses alhora i totes interessants: és una memòria personal, i els miralls que proposa al voltant de la mare –una de les grans intel·lectuals franceses– i el pare –a partir de les notes del qual basteix el relat–. A la vegada és un viatge ‘en vertical i horitzontal’ per l’Europa del segle XX i XXI, pivotant al voltant de Rússia, però en la qual hi ha reflexions sobre les noves (i velles) tiranies, la immigració i els refugiats, els mitjans de comunicació, les grans institucions culturals… i també, en un pla més personal, a voltes fins i tot podríem dir més íntim, sobre l’envelliment, les ferides del passat, les relacions familiars. Està molt ben escrit, com tot el que escriu Carrère: no us espanteu en les primeres pàgines, on els noms et fan ballar una mica, el llibre es llegeix molt bé i obre moltes vies de reflexió. També per entendre el present.

És d’aquells novel·les que acaben amb desenes de marques i subratllats. Ressona especialment avui la reivindicació que Lea Ypi fa de la persona per damunt de pàtries i els fanatismes que els fan de guardespatlles. Aquell món d’ahir, en plena mutació, a cavall de l’Imperi Otomà, les dues grans guerres del segle passat i l’arribada del comunisme als Balcans… pot recordar-nos l’espiral d’incertesa i violència que vivim ara. Vet aquí una història familiar que es va completant (i a la vegada deconstruint) a través de les visites que l’autora / protagonista fa a diferents arxius d’una Europa que ja no existeix i que en part també és una qüestió d’arxiu. La literatura (la paraula, al capdavall) connecten amb la memòria per il·luminar la dignitat de totes les persones, robada per la brutalitat del poderós. Hi ha moltes capes i diferents nivells de lectura, però s’agraeix l’agilitat de l’escriptura i la seva claredat. Hi ajuda, segur, la traducció de Míriam Cano.