Relíquia de Pol Guasch (Anagrama, 2025). No és fàcil llegir una novel·la com aquesta, centrada en el suïcidi del pare de l’autor, i escrita a cor obert, a l’estil directe, poètic, quasi hipnòtic (adjectiu que robo a Colm Tóibín) d’un dels escriptors més singulars de les nostres lletres. És una crònica familiar escrita amb una delicadesa desarmadora i també, en part, una novel·la de creixement, a partir del suïcidi sense ‘carta de comiat’ d’un pare present i absent. D’alguna manera, i això m’ha agradat especialment, és també un aparador de ‘personatges’, en Pol Guasch aconsegueix equilibrar la novel·la aprofundint, administrant misteri, distància i intimitat, pare, mare, germans i altres parents, al capdavall molt més que mers comparses de la primera persona. Molt interessant, a més, l’exercici literari de recollir cartes de comiat d’altres escriptors i artistes que es van suïcidar.

‘Els Testaments’ de Margaret Atwood (Quaderns Crema, 2019 | Traducció d’Ernest Riera). És el complement natural a El conte de la serventa (el llibre, i també una mica la sèrie), tot i que es queda lluny de la seva força i originalitat (la del llibre, i també una mica la de la sèrie). Amb tot i això, paga la pena perquè la Margaret Atwood és una magnífica escriptora i la distopia continua convidant reflexions i propiciant debats. M’ha interessat especialment la disjuntiva moral amb què topa la Tia Lydia, per què respon a una pregunta inquietant i difícil: és possible redimir-se quan hom ha triat el cantó dels dolents per salvar la pròpia vida?

“¿Quin sentit té llançar-te al davant d’una piconadora pels teus principis morals, i acabar esclafada i plana com un mitjó sense peu? Val més confondre’s en la gentada, en la untuosa gentada de devots aduladors, dels instigadors d’odi. Era millor llançar pedres que no pas que te les llancessin a tu. O si més no, era millor per a les teves possibilitats de continuar amb vida. Ho sabien perfectament, això, els arquitectes de Galaad. La seva mena sempre ho ha sabut.”

En definitiva, es nota una certa precipitació en el plantejament i en alguns moments es veuen massa els fils de l’artifici. Però no em penedeixo gens d’haver-lo llegit.