Una vida de novel·la

Proust, novel·la familiar de Laure Murat (Anagrama, 2025 | Traduïda per Valèria Gaillard). A mig camí de l’autobiografia, la memòria i l’assaig literari. Perfectament traduïda per Valèria Gaillard (que garanteix ritme, claredat i fluïdesa, tríada de 10) serveix com a introducció (o potser més aviat, invitació) a submergir-se en l’univers Proust (cosa que jo no he fet fins ara, ja veurem si m’hi acabo atrevint). A estones no és fàcil (per referències literàries i les cites i contracites) però el focus en la vida familiar de l’autora, filla de dues grans nissagues de l’aristocràcia francesa, manté, per bé que de forma intermitent, l’interès. El recomano, però amb l’advertiment que no és exactament una novel·la (almenys no en el sentit clàssic) i que requereix un cert esforç.

Continue reading

Vençuts, martiris… i el poder real

Maria Stuart d’Stefan Zweig (Segona Perifèria, 2026): Una altra de les grans biografies de Zweig: la combinació feliçment habitual d’intel·ligència, erudició, humanitat, ritme i afinat sentit de l’observació. Com passa en quasi totes les seves obres de ‘no-ficció’ es pot llegir també com un manual de ciència política (aquí molt centrada en el lideratge organitzacions complexes –partits polítics– i la gestió dels entorns), ben vigent.

Continue reading

La lenta maceració de la vida

‘Comiats’ de Julian Barnes (Angle Editorial, 2026) comença amb un cert punt de frivolitat, però va en un crescendo de profunditat i intel·ligència molt ben travat, i finalment esdevé el gran llibre de comiat d’un dels grans escriptors anglesos. La ironia marca de la casa i una sinceritat desarmadora acaben articulant una obra breu, però punyent i valuosa que és una mena de ‘passar comptes’ amb la vida i l’art, i també una mica un tractat sobre com fer-se gran. Molt interessant també com a manual sobre ‘com escriure’.

Acabar el món (a fi de bé)

Un assaig-assaig que sorprèn per l’erudició, l’eclecticisme dels referents i la singularitat del plantejament. És possible escriure un llibre sobre la fi del món que no sigui el ‘campi qui pugui’ darwinista de l’extrema dreta actual i que, ben al contrari, sigui una reivindicació a reimaginar la societat fallida actual per transformar-la? L’Eudald Espluga aconsegueix aquesta quadratura del cercle en un llibre que es presta a una llarga conversa i que és molt interpel·lador (a estones cal administrar-lo una mica per no reescalfar-se massa les idees!, o per deixar descansar el subratllador abans no esgoti la tinta).

Continue reading

Minúscula majúscula història

‘Kolkhoz’ d’Emmanuel Carrère és moltes coses alhora i totes interessants: és una memòria personal, i els miralls que proposa al voltant de la mare –una de les grans intel·lectuals franceses– i el pare –a partir de les notes del qual basteix el relat–. A la vegada és un viatge ‘en vertical i horitzontal’ per l’Europa del segle XX i XXI, pivotant al voltant de Rússia, però en la qual hi ha reflexions sobre les noves (i velles) tiranies, la immigració i els refugiats, els mitjans de comunicació, les grans institucions culturals… i també, en un pla més personal, a voltes fins i tot podríem dir més íntim, sobre l’envelliment, les ferides del passat, les relacions familiars. Està molt ben escrit, com tot el que escriu Carrère: no us espanteu en les primeres pàgines, on els noms et fan ballar una mica, el llibre es llegeix molt bé i obre moltes vies de reflexió. També per entendre el present.

Continue reading

El robatori del temps

‘Mil cosas’ de Juan Tallón (Anagrama, 2025). Té la lògica (i també el final, i quin final!) d’un conte curt. Es llegeix d’una revolada i és un autèntic plaer fer-ho amb la llengua afilada i afinada de l’autor jugant (però sense abusar) d’aquelles frases-epitafi que ve de gust subratllar. És la metàfora macabrament perfecta del nostre món d’avui, mirall d’allò que Momo de Michel Ende avançava fa dècades: el robatori del temps!

Gràcies Gerard Remendo per la referència a Momo.

Relíquia, una delicadesa desarmadora

Relíquia de Pol Guasch (Anagrama, 2025). No és fàcil llegir una novel·la com aquesta, centrada en el suïcidi del pare de l’autor, i escrita a cor obert, a l’estil directe, poètic, quasi hipnòtic (adjectiu que robo a Colm Tóibín) d’un dels escriptors més singulars de les nostres lletres. És una crònica familiar escrita amb una delicadesa desarmadora i també, en part, una novel·la de creixement, a partir del suïcidi sense ‘carta de comiat’ d’un pare present i absent. D’alguna manera, i això m’ha agradat especialment, és també un aparador de ‘personatges’, en Pol Guasch aconsegueix equilibrar la novel·la aprofundint, administrant misteri, distància i intimitat, pare, mare, germans i altres parents, al capdavall molt més que mers comparses de la primera persona. Molt interessant, a més, l’exercici literari de recollir cartes de comiat d’altres escriptors i artistes que es van suïcidar.

Continue reading

Humanisme en un món que s’enfonsa

És d’aquells novel·les que acaben amb desenes de marques i subratllats. Ressona especialment avui la reivindicació que Lea Ypi fa de la persona per damunt de pàtries i els fanatismes que els fan de guardespatlles. Aquell món d’ahir, en plena mutació, a cavall de l’Imperi Otomà, les dues grans guerres del segle passat i l’arribada del comunisme als Balcans… pot recordar-nos l’espiral d’incertesa i violència que vivim ara. Vet aquí una història familiar que es va completant (i a la vegada deconstruint) a través de les visites que l’autora / protagonista fa a diferents arxius d’una Europa que ja no existeix i que en part també és una qüestió d’arxiu. La literatura (la paraula, al capdavall) connecten amb la memòria per il·luminar la dignitat de totes les persones, robada per la brutalitat del poderós. Hi ha moltes capes i diferents nivells de lectura, però s’agraeix l’agilitat de l’escriptura i la seva claredat. Hi ajuda, segur, la traducció de Míriam Cano.

Continue reading

Del polígon al món

Una petita gran novel·la en què excel·leix la traducció de P.J. Hernàndez que té un encàrrec que sembla impossible: portar al català el basc de Miren Amuriza, un autèntic prodigi de llengua, ple de matisos i capes, ritme i imaginació, ple d”impureses’ (faig servir la mateixa expressió que en el pròleg). Pleibac és la història de lleialtats, dependències i amistat entre dues adolescents, la Polly i la Jone, en l’Euskadi rural (i poligoner) dels noranta, contaminat de violència i desesperança. La novel·la creix i esdevé un autèntic tour de força, des d’un racó de món cap al planeta sencer, amb un plantejament en crescendo, molt hàbil en la dosificació d’informació, enmig d’imatges d’una gran potència quasi poètica, a estones, també, mig onírica… Una ‘prosa parlada’ que t’atrapa i que et fa devorar les pàgines.

D’un temps sense interrogants

‘Gittersee’, de Charlotte Gneuss (Persicopi, 2025, amb traducció de Carlota Gurt): Principi i final (dues escenes que connecten de manera gens òbvia) es troben en un llibre molt bo. Reflexió íntima i punyent sobre un drama polític —la repressió i vigilància polític a l’Alemanya de l’Est— i també una novel·la de personatges, delicada i original en la barreja d’anades i vingudes en el temps, somnis i realitat. Exigeix una certa concentració, això sí.

Excel·lent traducció de Carlota Gurt; amb curiosa eliminació d’interrogants, potser metàfora d’un temps en què la pregunta era sospita, i una llengua que no es deixa encarcarar.