‘Els Testaments’ de Margaret Atwood (Quaderns Crema, 2019 | Traducció d’Ernest Riera). És el complement natural a El conte de la serventa (el llibre, i també una mica la sèrie), tot i que es queda lluny de la seva força i originalitat (la del llibre, i també una mica la de la sèrie). Amb tot i això, paga la pena perquè la Margaret Atwood és una magnífica escriptora i la distopia continua convidant reflexions i propiciant debats. M’ha interessat especialment la disjuntiva moral amb què topa la Tia Lydia, per què respon a una pregunta inquietant i difícil: és possible redimir-se quan hom ha triat el cantó dels dolents per salvar la pròpia vida?
“¿Quin sentit té llançar-te al davant d’una piconadora pels teus principis morals, i acabar esclafada i plana com un mitjó sense peu? Val més confondre’s en la gentada, en la untuosa gentada de devots aduladors, dels instigadors d’odi. Era millor llançar pedres que no pas que te les llancessin a tu. O si més no, era millor per a les teves possibilitats de continuar amb vida. Ho sabien perfectament, això, els arquitectes de Galaad. La seva mena sempre ho ha sabut.”
En definitiva, es nota una certa precipitació en el plantejament i en alguns moments es veuen massa els fils de l’artifici. Però no em penedeixo gens d’haver-lo llegit.
Dos fragments més, el primer al voltant de la dependència al núvol (ben vigent):
“A tots aquells que han qüestionat el material i la seva datació, ara els puc assegurar que mitja dotzena d’estudis independents han verificat les nostres hipòtesis inicials, malgrat que les voldria matisar. El Forat Negre Digital del segle XXI, que va provocar una pèrdua immensa d’informació a causa de la ràpida deterioració de les dades emmagatzemades, juntament amb el sabotatge d’una gran quantitat de torres de servidors i biblioteques per part dels agents de Galaad, disposats a destruir qualsevol registre que pogués entrar en conflicte amb els seus, així com les revoltes populistes contra la vigilància digital repressiva en molts països, han impedit datar amb precisió una gran quantitat de materials galaadians. Hem d’assumir un marge d’error d’entre deu i trenta anys. Dins d’aquest interval, però, estem tan segurs de la fiabilitat de les dates com qualsevol historiador ho pot estar mai. (Rialles)“
El segon, una faula ben suggerent:
“—Només en tinc un, de truc —va respondre el gat—. En cas d’emergència, sé pujar dalt d’un arbre.
La guineu va donar les gràcies al gat per aquella conversa tan entretinguda, i a continuació va anunciar que ara era l’hora de sopar i que el gat estava en el menú. Dents de guineu que fan clac, claps de pèl de gat que volen pels aires. Es va esculpir una xapa amb un nom gravat. Es van grapar pòsters del gat desaparegut, amb els precs sincers d’uns nens afligits, als pals de telèfon.
Perdó. M’he deixat portar. La faula continua de la següent manera:
Els caçadors i els seus gossos irrompen en escena. La guineu prova tots els seus trucs, però se li acaben els estratagemes i la maten. El gat, mentrestant, ha pujat dalt d’un arbre i contempla l’escena amb equanimitat. «No era pas tan espavilada, al capdavall!», exclama burleta, o un altre comentari despectiu per l’estil.
Els primers temps de Galaad, sovint em preguntava si jo era la guineu o el gat. ¿Havia d’escapolir-me, explotant els secrets en el meu poder per manipular els altres, o tancar la boca i gaudir de l’espectacle quan es passaven de llestos? Evidentment, era tots dos animals, perquè, a diferència de molts d’altres, encara sóc aquí. Encara tinc un munt de trucs. I encara sóc a dalt de l’arbre.”