Altars fora de les esglésies

M’agraden els sants. O potser més exactament: m’agraden les estampes de sants. És a dir, quan una persona (o persones) decideix (decideixen) compartir els seus referents artístics, socials, políitics (i finalment vitals) de forma pública. Una orgullosa voluntat de reivindicar, potser fins i tot una certa superstició; però també la generositat que convida a la curiositat. Quants altars hi ha fora de les esglésies? En una lleixa del menjador, dins la cartera, en la solapa de l’agenda, en la pantalla d’inici d’un iphone, en una botiga de discos, en el hall d’un cinema o d’un teatre…

A la Sala Beckett, el tal Beckett escruta els espectadors amb una mirada que un no sabria si és ens salva o ens condemna (poden ser les dues coses? En tot cas, el tal Beckett és prou gran com per aterroritzar-nos i a la vegada interpel·lar-nos per al moviment). Al Hall dels Meliès… una desena de fotografies de grans directors donen la benvinguda (beneeixen?) al cinèfil; al Verdi, un barbut Alan Alda reconeix la feina del local de Gràcia amb una caligrafia deliciosa; al Revòlver de carrer Tallers hi ha un petit museu del retall i que et distreu pedagògicament mentre esperes per pagar els discos. I a casa… (* això, gent, serà cosa d’un altre post)

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *