“Tens un projecte per a tothom, però et diuen que vols dividir; vols una solució per al teu país, i repeteixen que vols saltar a l’abisme, l’únic que et proposen és passar 30 anys més negociant, 30 anys més explicant el mateix, 30 anys més dins del bucle”. Així comença la invitació a llegir el document ‘S’ha obert una finestra’, l’interessant i oportuna crida/reflexió sobre la independència, proposada per en Joan Carreras, Janquim. Reserveu-vos mitja hora per a llegir-vos el document, que val molt la pena.
Fa uns mesos en Janquim va fer córrer el document entre algunes persones. Jo aleshores li vaig fer arribar tot un seguit de notes (les podeu llegir aquí; -disculpeu per què el document també és una mica extens).
En tot cas, el text del Janquim s’afegeix amb excel·lència a un debat cada vegada més ric i engrescador sobre el país. Un debat saludable i necessari perquè és en clau de futur, senyal que som vius; i en clau democràtica, perquè serem, sí, el que volguem ser.
Oriol
Abans de res moltres gràcies per dedicar un espai del teu blog a aquesta proposta. Les teves notes són molt interessants, una correcció de molts defectes que el paper pot tenir. Només anoto, per fer una mica de diàleg, aquesta referència teva a la “pressa” i al discutir com. A mi em fa l’efecte que si comencem a refundar, a decidir com ha de ser el país, si més wiki o m´s això o més allò no ens posarem d’acord i aleshores perdre’m l’oportunitat i la finestra es tancarà. Crec que aquestes coses es decideixen cada dia, quan la gent participa en col·lectius, associacions (com tu fas), quan es vota. I el que jo proposo és resoldre abans la qüestió de fundar un nou estat. I sí, tinc una mica de pressa. Perquè crec que hi ha oportunitats i no sempre hi ha temps de preparar les coses. Respecto molt Carod però el seu article ems embla d’una prudència espantadissa. Molts estats nous es van fer una mica a corre cuita els darrers anys a Europa i no passa res. No crec que estiguessin molts anys discutint ni prerant res ni a Lituània ni a Txèquia ni a… vull dir que sí, diria que és o ara o…
Em temo, però, que seguirem dins del bucle 30 anys més. SI és el que la gent vol, no m’hi oposaré pas. Però com a mínim (i això també ho dic) tinc dret a creure que si no ens hi posem ja no s’hi valdrà a rondinar o acusar algú de més enllà.
En fi, la resta de matèries les explico i tu les complementes o sigui que ja tenim teca per posar-nos-hi. Però no comencem a debatre com ha de ser el país, per favor. Jo només vull un país normal, amb molts defectes, amb molts errors, un país com els altres, un país amb problemes, un país amb crisis diverses… Però en un nou estat, això és tot.
Moltes gràcies per dedicar-hi atenció, per esciure’n detalls i per fer-hi esmenes,.
Una abraçada
jnqm
Oriol
Abans de res moltres gràcies per dedicar un espai del teu blog a aquesta proposta. Les teves notes són molt interessants, una correcció de molts defectes que el paper pot tenir. Només anoto, per fer una mica de diàleg, aquesta referència teva a la “pressa” i al discutir com. A mi em fa l’efecte que si comencem a refundar, a decidir com ha de ser el país, si més wiki o m´s això o més allò no ens posarem d’acord i aleshores perdre’m l’oportunitat i la finestra es tancarà. Crec que aquestes coses es decideixen cada dia, quan la gent participa en col·lectius, associacions (com tu fas), quan es vota. I el que jo proposo és resoldre abans la qüestió de fundar un nou estat. I sí, tinc una mica de pressa. Perquè crec que hi ha oportunitats i no sempre hi ha temps de preparar les coses. Respecto molt Carod però el seu article ems embla d’una prudència espantadissa. Molts estats nous es van fer una mica a corre cuita els darrers anys a Europa i no passa res. No crec que estiguessin molts anys discutint ni prerant res ni a Lituània ni a Txèquia ni a… vull dir que sí, diria que és o ara o…
Em temo, però, que seguirem dins del bucle 30 anys més. SI és el que la gent vol, no m’hi oposaré pas. Però com a mínim (i això també ho dic) tinc dret a creure que si no ens hi posem ja no s’hi valdrà a rondinar o acusar algú de més enllà.
En fi, la resta de matèries les explico i tu les complementes o sigui que ja tenim teca per posar-nos-hi. Però no comencem a debatre com ha de ser el país, per favor. Jo només vull un país normal, amb molts defectes, amb molts errors, un país com els altres, un país amb problemes, un país amb crisis diverses… Però en un nou estat, això és tot.
Moltes gràcies per dedicar-hi atenció, per esciure’n detalls i per fer-hi esmenes,.
Una abraçada
jnqm
Podem parlar d’independència i a la vegada parlar del país. M’agrada el lema Nosaltres decidim; perquè incideix en els dos plans: el subjecte i l’acció, i els fa compatibles. Estem bastant d’acord, Janquim, només que cal anar en compte amb relacionar ‘reflexió’ i ‘excusa’. Tu no ho fas (que quedi clar) però hi pot haver la temptació de pensar que un país es construeix només sobre un percentatge demoscòpic. I no.
Continuem parlant. Gràcies a tu per iniciar el debat.
Podem parlar d’independència i a la vegada parlar del país. M’agrada el lema Nosaltres decidim; perquè incideix en els dos plans: el subjecte i l’acció, i els fa compatibles. Estem bastant d’acord, Janquim, només que cal anar en compte amb relacionar ‘reflexió’ i ‘excusa’. Tu no ho fas (que quedi clar) però hi pot haver la temptació de pensar que un país es construeix només sobre un percentatge demoscòpic. I no.
Continuem parlant. Gràcies a tu per iniciar el debat.