Eric Rohmer ha mort. El cineasta de la mirada senzilla, un dels grans del cinema, ha deixat aquest món als 89 anys.
A finals dels vuitanta, el circuit de versions originals a Barcelona es reduïa a mitja dotzena de sales. Eric Rohmer hi regnava amb la seva mirada penetrant, dotada per l’observació minuciosa, amb un aparent no-ritme, magistral lliçó de l’acció en minatura. Era abans de Sundance i del nou i discutible auge del cinema indie made in Miramax. La cinematografia francesa desplegava tots els seus encants, quasi sense competència al Verdi, el Casablanca i tota la colla dels Alexis, Alexandra, etc. Les pel·lícules de Rohmer s’estrenaven amb una veneració inaudita: les facturava un juganer avi, amb masses preguntes al pap com per penjar els hàbits. Atent a aquella fulla de roure tocada pel sol del capvespre, fugaç i sofisticada com el desig, al detall d’un genoll juvenil, a una llarga conversa vorejant el bosc, amoral, sofisticat, auster, exigent i curiós.
Però no era fàcil, en Rohmer. Amb ell vaig descobrir tres coses: que no calia entendre una pel·lícula perquè t’agradés; que les pel·lícules bones ‘tornen’ al llarg de la vida en la forma capritxosa d’un ‘déja vu’ (en una cançó de la Buena Vida, per exemple) i que tot director fa sempre una sola pel·lícula, formada per moltes pel·lícules a la vegada.