Hi ha aquella frase atribuïda a John Lennon. “Life is what happens while you are busy making other plans”, la vida és el que passa mentre estàs ocupat fent altres plans. És una sentència que emmiralla el que massa sovint ens passa a un piló de gent. Els dels mil-i-un projectes, els dels mil-i-un recels, els de les mil-i-una excuses. També les pel·lícules romàntiques han mudat la pell per adaptar-se a aquesta generació del zapping, exigent i insatisfeta, sempre a la cerca de la millor oferta. Ja no es tracta de descobrir l’amor perfecte, aquí; sinó d’allò que passa entremig, l’amor com un procés de selecció de personal. Que finalment hem entès que tot plegat és més difícil que fer un petó a una granoteta (i això ja era prou difícil). És per això que les pel·lícules romàntiques són, avui, les de les primeres, segones i terceres vegades (o hauríem de dir oportunitats?), les de quan sembla que sí (i és que no) i les de quan sembla que no (i és que sí), les del ‘to be continued’, les del ‘happily ever after” acabat en punt i seguit.

Amb resultats divergents 500 days of summer, un caramelet; i Qué les pasa a los hombres (He’s not that in to you), un fiasco, s’han postul·lat darrerament com a bons representants d’aquestes noves pel·lícules romàntiques. Si la vida és el que passa mentre estàs ocupat fent altres plans; l’amor perfecte és allò que trobem d’imprevist mentre perseguíem qui sap què (o qui). I tan se val si dura per sempre o no.