Pandora, el planeta utòpic imaginat per James Cameron a la seva Avatar, ja la van avançar els pintors del capdavall de la Rambla de Barcelona. Aquells que, a tocar de museu de cera exposen aquelles postes de sol fluorescents, amb unicorns que s’aixequen ingràvids sobre la bruma de l’alba. Abans que el ‘new age’, i el Blue Man Group… ja estaven allà, els pintors en qüestió. I allà deuen ser, encara, absents a la màquina de diners ben engruixida per Cameron i el seu espectacular però encara accessori 3D. El disseny visual de Pandora enllaça Avatar amb un kitsch desfermat que, ai las, i a diferència dels ‘olis’ perpretats pels flipats pintors de la Rambla, és massa seriós per divertir-nos. És el mal de l’últim Cameron: que es creu allò que fa. Avatar podria funcionar com a boig compendi –una empanada, vaja– de llocs comuns de serie B extrets del Disney més fluix (Pocahontas) o els westerns més autocomplanets (Bailando con Lobos). Però no. Cameron, ben farcit amb la megalomania del dòlar, es llança a una infantil i previsible moralina al voltant del mite del ‘bon salvatge’. Avatar no és cap metàfora de la invasió d’Irak, sinó una relectura ensucrada del mite fundacional dels Estats Units. A les antípodes de la lúcida contemplació que va fer Terence Malick amb New World, un dels millors films dels 00’s i que també tracta del xoc cultural entre el vell i el nou món. Potser l’últim film de Cameron no és la pel·lícula més dolenta de la història (el director demostra el seu ofici en les escenes d’acció, cal concedir-li). Però sí que és, en tot cas, la pel·lícula dolenta més comentada de la història.