Benvinguts al fabulós univers de les llistes. Els millors discos de la dècada, els millors discos del mil·leni, els millors discos per superar una separació, els millors discos per a les vacances. Ai, quina por! Quan el llistat de discos està ben fet costa trobar-hi elements sobrers (perquè, compartit o no, hi ha, en aquests casos, un criteri clar i coherent en la selecció). Costa eliminar vinils, per tant; però no afegir-ne, que això és fàcil i temptador i més si un pot saltar-se les normes i passar d’onze a 14 referències, tot defugint l’incòmode paper de dir ‘fins aquí’.

És el que em passa amb la llista elaborada pel número d’aquesta setmana de Time Out. “Els onze discos de la dècada” a Catalunya, una relació molt bén confeccionada per Xavier Cervantes, Nando Cruz, Andreu Gomila, Albert Puig i Marta Salicrú.

Em sembla un encert el número 1 dedicat al Visca la Llibertat que va proferir Sisa l’any 2000; i m’agrada l’afilada vista per no oblidar-se d’El Guincho o Joe Crepúsculo; hi ha valentia per escollir Hidrogenesse per damunt d’Astrud i saludable seguretat per reivindicar els Pets de la maduresa, amb Agost. També m’agrada la provocació lúcida que denota la tria del primer disc dels Manos de Topo i la justa (i indiscutible) presència de Mishima, Antònia Font, Refreee, Manel (clar!) i Roger Mas (en un número 10 que podria ser un número 1). Però hi trobo a faltar tres noms, per als quals, al meu entendre, caldria ampliar la llista a catorze (veus què fàcil?): Mazoni i el seu conceptual Esperança 0, Eufòria 5, perfecte retrat de la meva generació; l’hedonisme virtuós i verinosament innocent de la Casa Azul i la seva Revolución Sexual, bombó irresistible. Igualment, em sobta no trobar-hi alguna cosa de Love Of Lesbian (millors compositors de cançons que d’àlbums, d’acord) i finalment, jo no m’hagués oblidat de les Casualidades, de Miqui Puig, fulla de dietari perduda, un must, en serio; millor que qualsevol psicòleg. Apa, ja està dit.