Trobo una expressió divertida, en el canal de Twitter d’una cantant que m’agrada, la Rosanne Cash (sí, la filla): diu, la dona, “since I crowd-sourced my own memory yesterday with good results: does anyone remember which canadian city I openeed for wilco 3 years ago?”. Que vindria a dir: “ja que ahir vaig provar d’alimentar la meva memòria connectant amb la multitud i la cosa va funcionar: algú recorda en quina ciutat canadenca vaig obrir per Wilco fa 3 anys?”. És una anècdota, bé. Però com com passa en totes les (bones) anècdotes aquí trobem un fil per a poder estirar i arribar a llocs interessants. La memòria és selectiva, la memòria és traidora, la memòria és interessada… proclama com un cor grec el sentit comú, sempre temerós de la memòria, el degà dels fantasmes. Hi ha, de sempre, una memòria íntima, i una de col·lectiva (per no parlar de la desmemòria, la forma més capritxosa de la memòria). Les xarxes socials no inventen res, però sí que presenten una nova manera els vells temes. La xarxa –Twitter, en aquest cas– ens permet amb més facilitat connectar moltes memòries en un instant precís. El resultat és espectacular quan busquem informació concreta i objectiva (la pregunta que va fer la Rosanne), però i quan cerquem informació més imprecisa? En aquests casos, la memòria compartida; aquesta crowd-sourced memory de la Cash; mostra una fotografia necessàriament borrosa, no per això menys potent. La memòria és la forma que el passat pren en el nostre present. Habita dins nostre, ombra canviant, siguem una persona, una família, un país… Diga’m el que ets avui i et diré que recordes. O més rigorosament: diguem com et penses que ets avui i et diré el que et penses que recordes.
Per cert, que la Cash té a punt d’arribar a les llibreries Composed… unes memòries!