[POSTALS ESTIU 09]És difícil fer-se una foto mentre un camina, i més encara que surti bé, que l’enquadre tingui una mica de gràcia, i que la llum no molesti, que digui coses. Aquesta foto està presa a Seneca Falls, al nord de l’estat de Nova York, aquest estiu i és una captura providencial d’un matí deliciós a les antigues terres de les Sis Nacions Índies. La imatge mostra el moviment del caminador i regala un bon tros de cel. En la cara del fotògraf s’hi nota també un sol amable, que fa venir ganes d’estripar tots els mapes i tastar la ruta a la deriva. És una de les diverses fotos que m’he autofet aquest agost en el meu curt però intens viatge pel nord-est dels Estats Units (bàsicament Filadèlfia, Pittsburgh, una part de l’estat de NY i Massachussets i Boston). Ha estat la meva primera experiència com a viatger solitari. En vindran d’altres, segur. Crec que, d’alguna manera que no és fàcil d’explicar, es nota per la foto, això.
Fa anys que acostumo a viatjar sola. És fer-ho en completa llibertat, decidint en tot moment, i sense haver de consensuar res, on t’aturaràs, quins canvis faràs en l’itinerari que havies previst, si dines en un restaurant, sobre la gespa d’un park o la cafeteria del museu que estàs visitant. I si ets una persona a qui costa concetrar-se en més d’una cosa –el meu cas– és molt millor viatjar en solitari, “veus” més coses, perquè cap conversa distreu la teva atenció.
També té incovenients, però, espcialment per a una dona i segons el país on vagis. Hi ha llocs on m’hauria agradat sortir a la nit i no he gosat fer-ho, I hi ha països que no he visitat perquè em fa basarda fer-ho sola. Un altre incovenient –independentment que siguis home o dona– és que, als aeroports o estacions, has de carregar amb totes les coses que duus quan vols anar al lavabo.