2. No és una fatalitat, és una realitat en la qual podem intervenir (almenys a la part del canvi climàtic atribuïble a l’acció de l’home, s’entén). És veritat que algunes dades científiques ens conviden a pensar que en alguns casos ja ens trobem en una situació de no retorn, que ja és tard per invertir la inèrcia. Però no és menys cert que aquests escenaris són precisament això, projeccions que poden passar o no; i que en tot cas hi ha un marge d’acció reconegut pels experts en el qual podem i hem d’actuar. Cal modular bé la temptació del catastrofisme, per tant, i preguntar-nos quina és l’estratègia més apropiada per a activar el preuat binomi atenció-reacció. Dir que tot està perdut? O dir que encara hi som a temps? La nostra mirada, saturada de senyals, ha estat vacunada contra el tremendisme i desconfia del cofoisme, massa sovint disfressat de màrqueting verd. Hem de parlar, amb les dosis justes de passió i realisme, de les respostes que ja són possibles avui.
3. No és només un tema científic, és també un tema polític. L’Acadèmia té en el canvi climàtic un dels seus camps de debat i treball més crucials. I com a tal l’aborda, aplicant el mètode científic, amb el seu vocabulari propi i convencions. És natural que sigui així. Les dades de l’últim informe de l’IPCC tenen un gran valor perquè sintetitzen l’estat de la qüestió en la ciència respecte el canvi climàtic; són, a més, una eina per a fer millor política. Però la ‘política’ no la podem deixar en ‘suspens’ a l’espera de la concreció del debat científic. Els dos processos cal que estiguin ben coordinats, tot acceptant que tenen dinàmiques i temps diferents. Hem parlat abastament d’equips d’investigadors i universitats de gran prestigi, però menys de les polítiques públiques que ja estan marcant la diferència. I hem perdut l’oportunitat de valoritzar aquestes iniciatives… i aquests actors, alguns dels quals ben propers.
4. El canvi climàtic és un tema local, principalment. Malgrat que la majoria de mitjans generalistes acostumen a aproximar-se al tema des de la perspectiva de la política internacional (grans cimeres, protocols internationals, etc) una part significativa de polítiques concretes les estan promovent ciutats, regions, per no parlar d’empreses i organitzacions. És convenient baixar el repte a peu pla. La falta de voluntat política dels grans esdeveniments internacionals s’explica, ras i curt, per la debilitat del tema en les agendes locals. Focalitzem, doncs, en allò més petit per després elevar la nostra mirada, dotats de raons i amb el suport de les nostres comunitats, als espais de decisió globals. Fer-ho a l’inrevés, ho hem vist, està condemnat al fracàs. Podem ajudar-hi des dels mitjans. Sostenible fa temps que treballa en aquesta línia, reivindicant la feina de tants i tants ajuntaments!