… les dues bateries de Mazoni, síntesi del pop més brillant fet avui en aquest país, conduïdes per la veu de Jaume Pla, cronista existencialista a ritme de dance. Em quedo també amb el que tothom m’havia dit (i que es va complir): un mai oblida un concert de Love of Lesbian, perquè hi ha himnes que embruixen i un no pot restar impassible davant un prec com “podría ser tan fácil, sería espectacular, si fueran reversibles aquellas noches de incendio”. Més coses al sarró: la fúria pop de Miqui Puig i el seu Conjunto Eléctrico (tan corpulent, tan vulnerable, amb tantes veritats a la butxaca); la violència rítmica de Two Dead Cats, potser la gran revelació del festival; el trepidant pop ‘barat’ de Joe Crepúsculo; l’irònic i honrat viatge al passat que ens proposen Angelina i els Moderns (amb Phil Musical de ‘guest star’)… La llista continua amb el primer directe de Manel que m’ha agradat de veritat; els plantejaments de soul orgànic i elegant d’Élena, que em van sorprendre quan no m’ho esperava; i amb dj Milkyway i dj Delafé (a la foto), per la seva selecció de soul en la sessió que tancava el festival, final de festa immillorable (pel bon humor, per la transparent diligència, per l’erudició de la proposta) d’un festival en estat de gràcia, el PopArb, cinquena edició. Torno satisfet, ja es veu, perquè el PopArb és un oasi privilegiat on disfrutem una cultura viva i seductora sense escoltar consignes, ni parlar de baròmetres, sense fer-nos mala sang. És la ‘normalitat’ a la qual aspirem convertida, durant dos dies, en un present alegre i efervescent. Un oasi, vaja. Un privilegi.