El post d’avui el fan cinc amics que en les últimes hores han respost la pregunta: “On van els estatus del Facebook que un escriuria però que, finalment, ell mateix decideix escriure?”. Vaig penjar aquesta qüestió al mur del meu Facebook ahir a la nit. La primera a respondre va ser la periodista Gina de Tera: “al mateix lloc que els propòsits de principi d’any”, deia. Graciós, ocurrent. Però no, diria. Al meu entendre, els estatus no són exactament propòsits; són petites postals, versos solts, promeses, secrets, codis en clau. Els propòsits un se’ls queda per un mateix, no? En Jordi Jubany, blocaire interessat en ensenyament 2.0 potser s’hi acostava més. El seu apunt arribava uns pocs minuts després: “al mateix lloc que les fotos que no es fan”, deixava escrit. Un ‘estatus’ –aquella frase que respon a la pregunta ‘què et passa pel cap’ i que els usuaris de FB coneixen tan bé– és una mica com una foto: busca la immediatesa, està a pocs clics de distància, i és un paisatge -vital, personal, íntim- capturat per a tots els altres. D’acord, doncs. Tanmateix, la Maria Lladó, reconeguda ‘estatutaire’ i l’Oriol Galgo, productor, crec que arribaven a la clau del que volia dir. El pudor, el secret desvetllat, el joc privat, la complicada tensió entre el que es mostra i el que no: “Al mateix lloc que tot allò que vols dir i mai t’atreveixes” (la Maria); “I els que escrius i borres immediatament?” (l’Oriol). Finalment, i ja passades unes bones hores, la Lídia Hervàs, també periodista, recordava amb la seva ironia i un (cert) coneixement de causa: “¿a dónde irán los besos que guardamos, que no damos?”. I aquí acaba aquesta breu nota. Recordatori modest que una conversa és, a la vegada, indestriablement, tot allò que mostra i tot allò que amaga. I que això tan val si estem davant d’una cerveseta, o davant del teclat d’un ordinador.
Jo vaig estar apunt de respondre i no ho vaig fer… la resposta no escrita era “a la panxa del bou”… Ara ha estat rescatada in extremis del cementiri!