Sam Cooke és aquell jersei negre, la quintaessència del fons d’armari, aquella peça que no pot faltar en cap vestidor, el refugi, l’amic, la porta; és el respall de dents que es manté com el primer dia, portable, petit, còmode, i que ha figurat en totes les maletes de viatge des que vas començar a recordar aquesta mena de coses; és la foto d’un home negre, elegant, l’obama que sabia cantar, i que et mira graciosament assegut dalt d’un tamboret, sense envellir una gota, amb un somriure que et fa dir jo en vull un com aquest; és el que Harold Bloom es va deixar en el seu canon de les grans obres de la literatura, perquè segurament el vell crític no és tan savi com es pensa (però tu si, que tu li haguéssis posat!); és la promesa d’un món bonic i la seguretat que el canvi no només ens convé, sinó que vindrà per salvar-nos; són les paraules més boniques que podries dir a una noia, ‘plain and simple’ que diuen els americans, vegeu sinó aquestes “you’re the apple of my eye; you’re cherry pie, and you’re cake and ice cream, well you’re sugar and spice, and everythin nice, and your the girl of my dreams”; és Ray Charles cantant ‘Angels Keep Watching Over Me’ al funeral de l’artista, assassinat en la sòrdida foscor d’un motel en la convulsa amèrica dels seixanta; és en Keith Richards confessant davant d’un bon scotch que el soulsinger és, en realitat, l’artista amb qui els altres artistes han de mesurar-se; és el capellà, és l’adúlter, és el cronista i és l’obrer, és fer l’amor i és anar a classe, és dels grans, és, potser, el més gran.