La Rambla, un diumenge al matí, vista des d’aquell punt precís, entre la Rambla de Canaletes i la dels Estudis en la qual aquest gran passeig presenta la millor cara. És, aquest, el millor lloc per fotografiar-la, perquè aquí una lleugera elevació regala una perspectiva que, malgrat els turistes, et fa exclamar: vet aquí el carrer més bonic del món. D’aquí estant, un s’oblida fins i tot del discutible i arriscat procés de domesticació de la via. La piuladissa dels ocellaires d’abans ha mutat avui en l’assèpsia dels gelaters de disseny obrint la porta a una nova rambla… la rambla dels avorrits.
Fa molts anys que ho dic, que la Rambla és el carrer més bonic del món –si més no, del món que jo conec. No és el carrer amb els edificis més bonics, ni les botigues més atractives, ni els millors restaurants, ni el seu arbrat és original, ni les terrasses dels bars són les que jo triaria per seure-hi habitualment, ni és el carrer més segur (al contrari, cal anar amb compte i dur la bossa ben arrapada), ni destaca per la seva netedat. Però té un encís especial que fa que, quan fa molts dies que no hi passo, la trobi a faltar.
Fa molts anys que ho dic, que la Rambla és el carrer més bonic del món –si més no, del món que jo conec. No és el carrer amb els edificis més bonics, ni les botigues més atractives, ni els millors restaurants, ni el seu arbrat és original, ni les terrasses dels bars són les que jo triaria per seure-hi habitualment, ni és el carrer més segur (al contrari, cal anar amb compte i dur la bossa ben arrapada), ni destaca per la seva netedat. Però té un encís especial que fa que, quan fa molts dies que no hi passo, la trobi a faltar.