Avui he vist arribar la tardor dalt d’una onada. He fet algunes fotos, i he pensat en uns versos de Segarra (transcrits de memòria i amb alguna omissió al Twitter) i ara aquí, espai més tranquil, ja de forma correcta: “… el mar és fúria, bot i deliri, i és embranzida i és cos a cos.” La nova estació es mostra per fi, desafiant i confiada, llençant-nos als nassos, tan si com no, el tràngol i la mullena. Benvinguda sigui.