M’explica una amiga que Madrid són les carreteres que hi arriben i en marxen. La de València, la de Barcelona, la de Burgos, la de la Coruña… Veure una ciutat d’aquesta manera pressuposa una mirada, la mirada radial. Ella, que és de Madrid, ho troba ben normal, i em sembla bé, que consti. Perquè Madrid, en el fons, exerceix la centralitat amb indiferència, ben convençuda que aquest és el seu paper innat: els camins comencen i acaben a la Puerta del Sol. La ciutat no és el lloc, és el mitjà: Madrid és un gran paisatge imprecís (per canviant), la suma de les moltes i diverses mirades de la gent que hi és de pas, l’ambició afilada, l’encaixada segura, el somriure que desafia. És per això que ‘per entendre Madrid cal saber de les carreteres’, insisteix ella. Però amb la meva amiga parlem de tot això, i de moltes altres coses: del terme que ens acull els dos; Barcelona, la ciutat dels prodigis. Ho fem a la plaça del Raspall. És diumenge a la tarda, falten pocs dies per l’estiu. Els gitanos de Gràcia estan contents amb el seu català acolorit i bulliciós. En aquesta plaça, el Gato Pérez, l’argentí que va decidir fer-se català, devia pensar la seva Rumba de Barcelona. Una cançó, aquesta, que també pressuposa una mirada. Una mirada amb un “ritme inquiet”, un punt nostàlgica, que és plena d’excepcions, que “viu gronxadeta entre mariners” i en la qual, per bé o per mal, per be i per mal, o ni per bé i ni per mal, no hi ha carreteres, sinó ports, carrers i places.