El lector promiscu

QUIOSCS¿S’imaginen un lector de llibres que només llegís obres publicades per una determinada editorial; o un afeccionat al rock que només seguís l’actualitat musical a partir dels discos editats per una sola discogràfica? Doncs al lector de premsa d’avui li demanem un ‘sacrifici’ semblant, o almenys li demanem a aquell que vol pagar per allò que consumeix (que encara és més greu).

La digitalització i l’acceleració de la informació ha portat a la creixent promiscuïtat de l’abans fidel comprador de diaris, que entès a la vella manera, és cada vegada més una figura en extinció. Tanmateix, aquell subscriptor de tota la vida conviu avui amb un superusuari que es mou amb rapidesa en el gran quiosc que és Twitter i que es reivindica com alguna cosa més que una adreça postal (o electrònica) de lliurament.

I em dóna la sensació que a aquest emergent ‘nou’ subscriptor no acabem d’encertar-li el vestit.

Després d’anys erràtics, els mitjans comencen a desplegar estratègies més ben ajustades (finalment!). Convida a un cert optimisme la consolidació d’apostes que revelen un model reeixit de peatge (paywall) per accedir a continguts.

Tanmateix, el de la informació és un escenari massa convuls per donar-lo per tancat i sembla clar que el ventall de productes que els mitjans posen al seu aparador s’ampliarà en un futur pròxim.

El present article es vol centrar en un d’aquests possibles productes de futur.

Avui el lector no ho és tant de diaris, com de notícies. De fet, la unitat de consum ja fa temps que no és el diari (objecte) sinó les múltiples peces articulades al voltant del diari (plataforma). Aquestes peces poden ser articles, gràfics, infografies, peces audiovisuals, espais d’interacció… un estol de formats que certifiquen la hibridació de les empreses periodístiques.
Però… és possible pagar per continguts al marge de les capçaleres atenent a aquesta transició que va del ‘producte’ a la ‘plataforma’? Existeix una subscripció ‘tarifa plana’ que permeti accedir a un número limitat de continguts (no només articles) de diferents mitjans?

Aquest és un servei inexistent al nostre àmbit. Té sentit que això sigui així?

Kioskoymas.com aplega en un sol portal un bon nombre de capçaleres estatals i permet el pagament d’exemplars a través d’itunes i la seva còmoda visualització posterior. Excel·lent iniciativa d’orientació a l’usuari… però insuficient ja que obliga a invertir en la compra de 70 pàgines quan, potser, hom només vol accedir a un o dos articles…

Tindria sentit fer una oferta que permetés la compra de -posem – 50, 75 o 100 articles per a un determinat període de temps (de un a tres mesos) a escollir en les pàgines de diferents mitjans? Crec que sí.

El preu hauria de ser competitiu i la gestió del servei fàcil i segura. Les empreses periodístiques hi haurien de veure una clara oportunitat, un cop poguessin assegurar que aquestes ofertes diguem-ne transversals no posen en risc la legítima voluntat de fidelitzar lectors a través de les pròpies subscripcions sinó que, ben al contrari, els aporten lectors no propis o ocasionals a qui la ‘rigidesa’ dels paywall ha tirat enrere i la fórmula dels articles gratuïts se’ls fa curta i pesada. Després de veure l’oportunitat haurien de posar fil a l’agulla, tot responent preguntes gens òbvies (qui gestiona aquest servei? es fa des d’una pàgina tipus Kioskoymas? s’ofereix des de cada portal?) per entrar en la fase de desenvolupament.

És un exemple concret, un de molts, per a una indústria canviant i que ha d’entendre que de saber posar-se millor (i més ràpid) en la pell d’un client que… ja ha canviat.

ARTICLE PUBLICAT A MEDIA.CAT

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *