Jennifer Aniston, soltera i sense fills, s’explica a través del seu últim film The Switch (Un pequeño cambio). Vet aquí una altra història en la qual l’amor arriba passada la trentena i la maternitat s’exerceix fora del marc definit per la família convencional. Hollywood sempre ha disposat d’un bon termòmetre i ara està aprenent a explicar les relacions sentimentals d’una altra manera (això sí –que Hollywood és molt Hollywood–, sense retocar massa la sintaxi). M’ha estat impossible veure aquesta desigual comèdia sense entreveure la mirada un pèl desorientada de la Rachel –de fet, la productora d’Aniston ha invertit en el film. Abans les històries d’amor al cine apel·laven al somni del príncep blau, avui aposten per l’empatia del ‘essay and error’. La generació que s’havia de menjar el món sense sortir del Central Perk es mira al mirall i presenta com a targeta un gran interrogant, sofisticat i exigent. Joves a la quarantena; en Peter Pan intentant entendre perquè és més difícil tocar de peus a terra que volar rera la pols de la campaneta. Un amor més analític, una mica més poruc. No és estrany: ha de competir en una balança personal més complexa: amistat, feina, desenvolupament personal… a les antípodes de l’amour fou i el hago chas y aparezco a tu lado. Potser The Switch no és més que una pel·lícula simpàtica (malgrat Alan Bateman se surt i hi ha un parell d’escenes ben reeixides)… però en tot cas aconsegueix el que –diria– volia l’Aniston per a ella mateixa escoltar, mitjançant uns quants fotogrames, unes paraules que podrien ser aquestes: “tranquil·la, hi ha temps, tot sortirà bé.”