Aquest graffit està a tocar de casa, al Torrent de la Font, entre Morera i Bufalà, a Badalona, en l’oblidat parc serpentejant dissenyat pels Poch i Moliner. M’ha fet pensar i n’he hagut de fer una fotografia d’urgència amb el que tenia a mà, el mòbil, de la mateixa manera que fa uns anys hagués tret una llibreteta i un boli de la butxaca. Al treure el mòbil, però, he vist que tenia un sms i un missatge de correu electrònic, i que algú havia comentat alguna cosa al meu Facebook. Vaja. Per uns moments he oblidat el que anava a fer, i m’he sentit com aquesta noia del graffit. El seu gest pensatiu, potser preocupat, en el qual s’aventura una mirada suspesa, que potser ens donaria alguna pista, però que està guixada de mala manera, per un segon graffiter. Missatge interromput, de la mateixa manera que les comunicacions que em facilita el telèfon interrompen el meu passeig del capvespre. El pensament i el soroll, així és la ciutat, el ball imprevisible on tot acaba i comença, en cada instant. El guixarot que tapa la cara de la noia del graffit no espatlla l’obra, sinó que li dóna intenció… vel rera vel (com en el poema de Joan Argenté) descobrirem els volàtils secrets de les vides dels altres.