No sé, primer vaig pensar que els Manel eren els Mishima de bon humor; després vaig creure que si la Carrie Bradshaw visqués entre la plaça de la Virreina i la plaça de la Revolució podria haver dit: ‘the Manel’s are the new Antonia’s’. Tanmateix, cal superar la temptació de l’eslògan entusiasta (bé que de ganes no en falten!), perquè les etiquetes poden fer més mal que bé a una banda tan prometedora com aquesta, que tot just presenta el seu primer disc, ‘Els millors professors europeus’. Els Manel són uns representants més d’aquesta cultura catalana que batega sense autocompadir-se, amb un pèu a l’Heliogàbal i l’altre als Verdi, la cultura que no existeix a la secció de cartes de director de l’AVUI… i que li és ben igual. Una cultura que ja fa temps que aplega adeptes a la causa sense consignes polítiques, que no es mostra perplexa, sinó seductora. Amb normalitat, amb qualitat, amb talent. I comença a tenir èxit.
estic totalment d¡acord
doncs mira, jo ni mishima ni antonia’s, casi que els veig com uns Beirut catalans. Sense que això, per descomptat, sigui ni una virtut ni un demèrit sinò tot el contrari.
… ara que torno d’escoltar uns Mishima íntims i pletòrics a l’OCCC (València) em trobo amb aquest comentari, quan tot just ahir em decidia a buscar als Manel per aquests MySpace de Déu i escoltar unes cançonetes. A mi els Manel no em van acabar de fer el pes la veritat. Potser perquè estic en època més aviat melangiosa, tristoia i depressiva em tiren més els Mishima i no he acabat de captar als Manel. Ah, i Antònia Font no em va semblar que s’assemblessin gens… aquell surrealisme és difícil de trobar en d’altres que no siguin en Sisa & cia.