Le Monde es pregunta si consumir millor o consumir menys; mentre a Califòrnia es plantegen limitar l”sprawl’.
L’editorial de Le Monde del 19 d’agost se centra en un debat que no per conegut i comentat té menys interés i és menys necessari. Quin és el preu de l’ecologia? El rotatiu francès prén com a excusa les desavinences que aquestes darreres setmanes s’han evidenciat entre el ministre de l’ecologia, Jean-Louis Borloo, i el de finances, Eric Woerth: ‘És necessari gastar més (diners públics) per consumir menys (CO2)?’, es pregunta l’editorialista en les primeres línies de la peça. El debat s’origina, explica Le Monde, amb les condicions fiscalment aventatjoses per als compradors de cotxes menys contaminants, una mesura que implica deixar d’ingressar 140 milions d’euros a les caixes públiques, un regal fiscal difícil de justificar en un context de crisi econòmica, es queixa Woerth. Un regal fiscal? Com si la lluita contra el canvi climàtic fos un capritx de quatre ciutadans maniàtics. Potser caldria recomanar a Woerth la lectura de l’Informe Stern, obra d’un economsita de gran prestigi i gens sospitós de ser un d’aquests ‘ciutadans malversadors de fons públics’: cal una inversió equivalent a l’1% del PIB mundial per mitigar els efectes del canvi climàtic, però el cost de no fer res pot arribar al 20% del PIB global. L’editorial de Le Monde apunta finalment, amb una lucidesa d’agrair, perquè sap anar més enllà del debat concret entre els dos ministres, que la clau potser no està en si consumim millor, sinó de si trobarem la manera de consumir menys.
Contra l’sprawl, a Califòrnia
SB 375 és el nom de la iniciativa legislativa que Darrell Steinberg, senador a Califòrnia pel districte de Sacramento, vol fer aplicar en un dels estats més rics i influents als EUA, que és com dir, és clar, un dels estats més rics i influents al món sencer. Aquesta iniciativa, que de moment no ha trobat ressò més enllà de les pàgines locals dels grans mitjans de l’estat, vol fer front a un problema ‘made in USA’ però que s’ha estés, mai més ben dit, a bona part del món occidental, també a casa nostra: vet aquí la urbanització difusa, per a la qual els americans fa temps que van haver d’inventar un nom, l’sprawl, i que a Califòrnia va ser model de felicitat i progrés durant moltes dècades. Aquestes confiades casetes, disposades capritxosament en forma d’urbanització, han conquerit deserts i carenes, amb les seves tanques, els seus jardins de gespa impecable i les seves blavíssimes piscines. La iniciativa d’Steinberg, sobre la qual el governador Schwarzeneeger guarda per ara una prudent distància, delimita de forma molt clara els efectes d’aquest model urbanístic: ocupació excessiva del sòl, destrucció d’hàbitats i necessitat de construir més infraestructures (autopistes, escoles, serveis de neteja, sanitaris, etc). Al capdavall, més diners, més emissions de CO2… una mala eqüació en aquest segle que comença. Fa un temps, els orgullosos habitants d’aquestes mini-mansions cremaven les externalitats a la barbacoa: poc importava, aleshores! Però i ara? Les conseqüències de la dependència del petroli i el sobreescalfament de la terra espatllen la ingènua –potser millor, irresponsable– postal d’abans.
Caldrà veure si la iniciativa d’Steinberg progressa, ja que un primer intent es va quedar en paper mullat per les pressions dels constructors. Al seu favor, però, hi ha el compromís de l’estat de reduir les emissions d’un 30% respecte les del 1990 per al 2020. Fonts del govern de Califòrnia deixen clar, d’acord amb Los Angeles Times, que per complir aquest compromís no n’hi haurà prou amb cotxes més eficients i normes que afectin la indústria… caldrà discutir l’ús del sòl, les autopistes que caldrà construir i el lloc on es posen els centres comercials. Tot per reduir l’estona que els californians passen al cotxe. Conduir menys, viure millor. A Califòrnia ho comencen a tenir clar.
En el camí de festivals més nets
El 2008 ha estat l’any dels festivals musicals al nostre país. El fenòmen, però, té abast europeu. Al Regne Unit, on aquest format va ser pioner al vell continent, els Greener Festival Awards reconeixen els organitzadors que preveuen les iniciatives més eficients per reduir l’impacte d’aquests macroesdeveniments en termes com, per exemple, el consum energètic, els residus i l’impacte en el territori. No és fàcil, per als festivals. El festival de Glastonbury, que aplega 177.000 persones, treballa amb Greenpeace i recicla el 40% dels residus. Aquest 2008 fins i tot ha estrenat estaques per clavar tendes biodegradables. Tanmateix, els mateixos organitzadors reconeixen que l’any 2007, van recollir vint tones de roba, tendes i sacs de dormir… abandonats pels assistents! Vint tones, en efecte, no ha estat cap error. Ho diu el Guardian.