Clint Eastwood torna a sorprendre. Diuen que el seu darrer film és una reflexió sobre la mort, que el director es fa gran i que és normal que centri el seu interès en el final del recorregut… del de tots, del seu. Potser sí… vaja, segur que si, però no només això. El títol de la versió espanyola és especialment desafortunat, en aquest sentit. ‘Más allá de la vida’ substitueix l’inexplicable, i en canvi tan oportú, ‘Hereafter’. De fet, és una pel·lícula sobre el que hi ha després? O és una pel·lícula sobre els que queden? És una pel·lícula sobre la mort? O és una pel·lícula sobre la vida? No són preguntes retòriques, són qüestions animades per un film atent que dóna molt més del que sembla. S’hi nota l’ull expert del vell cineasta, sempre tan interessat en la soledat i el dolor; però no hi trobem la mirada del que va dient adéu. En tot el metratge, i en especial en l’esplèndida seqüència final, trobem el compromís amb allò que batega. El vell Clint canta a la vida! Els tres personatges protagonistes tenen trajectories primer paral·leles i finalment coincidents. Cerquen com viure aquí, avui. Més enllà de la mort, la vida.