Hi ha apunts prestats, com aquest. Una amiga m’explicava l’altre dia una escena… i jo ja veia la seqüència. Són les sis del matí. Davant del Parlament de Catalunya. Ella espera un cotxe que l’ha de portar ara no recordo on (però és ben igual, això). Les dones de fer feines fa uns minuts que han començat la tasca diaria de trobar tots els papers que els senyors diputats han perdut el dia abans. Van netejant els despatxos, un a un. A mesura que van obrint els porticions, la fosca façana es va il·luminant a trossos, com si volgués dir alguna cosa en una mena de morse visual als enfredolits espectadors que esperen a fora. Els edificis tenen vida, ja ho va descobrir Jacques Tati, en la cèlebre escena de la seva pel·lícula Mon Oncle (veure imatge). Però arriba la claror del dia, el cotxe marxa (amb la meva amiga dins), les finestres es tanquen de nou, i les dones de fer feines fan broma passadís enllà arrossegant les seves sabates toves. Aviat la façana del Parlament fa la mateixa fila de sempre. I sembla que no hagi passat res.