Exigim eufòria

L’últim disc de Mazoni, Eufòria 5, Esperança 0 (Bankrobber, 2009) m’ha impressionat molt. Són les cançons que conté, afilades, sincopades, sorprenent invitació a la reflexió i a la dansa; és també la producció: potent, desmesurada, passada de voltes, intuïtiva i irònica. Però per damunt d’això, és el paisatge que descriu: urbà, accelerat, addictiu, terrible i bell, tot a la vegada. “Amb la felicitat no n’hi ha prou, exigim eufòria”, la frase que sintetitza la insatisfacció i la cerca constant; el dubte i el convenciment; la valentia que crema i la por cancerígena; la creativitat desbocada, inexplicablement esbravada pel neguit subtil d’un perpetu zapping vital. El disc incomoda (primer) i desvetlla (després). És un gran disc del rock’n’roll, vaja, perquè aquesta ha estat, és i serà la gran fórmula dels discos de rock’n’roll. Ens torben i ens estranyen, i finalment ens ensenyen a veure coses. Coses que no vèiem. La cosa funciona, en aquest cas, per la ràbia i l’amor, la despullada honradesa, amb la qual Jaume Pla es descriu a ell i als que són com ell. Nosaltres. “Com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?”. ‘Eufòria 5, Esperança 0’ és un dietari elèctric, el missatge en l’ampolla que arriba a la ciutat de les últimes coses. En aquesta ciutat descobrim una aclaparadora vista d’un nus d’autopistes –amb un ‘rotllo’ molt L.A– en el qual distingim la figura de d’una trendy caputxeta vermella que, finalment, ha decidit acabar amb el llop d’un cop de destral. I no sabem si això és bo o dolent. L’endemà, ens explica la cançó, veiem com “no hi ha petjades ni crits d’auxili. Només silenci.”

1 thought on “Exigim eufòria

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *