“Lo que me atrae de Fedora, confesaría Wilder en una entrevista, es en definitiva el hecho de que no haya podido resolverla.’ Esta tranquila audacia, una audacia que se plantea desafíos y los resuelve no por gusto gratuito de la dificultad, sinó por fidelidada una visión es infinitmente digna de admiración”. La cita és del cineasta Bartrand Tavernier, i està inclosa en el seu imprescindible diccionari (dos inacabables volums de 1.500 pàgines cada un) “50 años de de Cine Norteamericano” (AKAL) i que va escriure amb el crític Jean-Pierre Coursodon. Aquests darrers dies he resolt un deute pendent amb l’última gran pel·lícula de Billy Wilder. Fedora es un film dur, sec, brutal. És, com reconeixia el mateix director, un film sense resoldre… però trenta anys després de la seva estrena, aquesta reflexió sobre la dictadura de la imatge, en la pell d’una llegenda de Hollywood addicta a la cirugia plàstica, és molt colpidora.
Per cert, que quan vam fundar el Cine Club Babilònia, l’any 1993 (?), a Badalona, finalista dels premis de cinematografia de la Generalitat… un dels noms que teníem damunt la taula era, precisament, el de Cine Club Fedora. Oi Carles?