Podríem dir que Un home a les fosques aplega totes les històries que caben en una llarga nit d’insomni. En la negra nit, un vell crític malalt, el protagonista, deixa córrer la imaginació potser per vèncer l’insomni. Potser per aliar-s’hi. Així és l’última novel·la de Paul Auster, el gran escriptor de Brooklyn. Auster i les seves històries, murri narrador, sap com atrapar-nos. Però aquesta vegada són moltes i fan de mal destriar. Totes les històries que caben en una llarga nit d’insomni acaben conformant un esplèndid fresc del desconcert. Narracions que es desfan i es barregen davant la perplexitat del lector que, amb tot, no pot parar de llegir tot això que passa pel cap del vell Augustus Brill. El protagonista comparteix casa amb la filla i la neta, les quals tenen també la fonda tristesa del seu progenitor. Auster ens proposa una novel·la que en el fons no és una novel·la. S’oblida cap a la meitat del llibre de la història que semblava voler-nos explicar: les aventures d’aquest mag atrapat en una suposada guerra civil als EUA en ple segle XXI. La trama cada vegada esdevé més inversenblant, però també més íntima, més torbadora, més pessimista. Un món s’endinsa en un altre món. Un home a les fosques. Jo. Tu.