Torna en la seva nova producció, You’ll met a tall dark stranger, el ‘whatever works’, el si a tu et funciona que inspirava l’anterior pel·lícula de Woody Allen. De nou trobem personatges en l’última etapa de la seva vida que assagen fórmules inversemblants de felicitat i… contra tot pronòstic, se’n surten desafiant la intel·ligència emocional, la religió i el rigor de la ciència. Allen, en les seves dues darreres produccions, sembla voler perfilar una fórmula vital que juga amb l’oxímoron, tot combinant frivolitat i trascendència. Amb Larry David –protagonista de Whatever Works–, Allen trobava una contrapart eficient i servia una obra força sòlida. En el plantejament més coral, i segurament també més ambiciós, del seu tercer film londinenc director novaiorquès es queda amb una pel·lícula massa dispersa i irregular. Però no passa res. A vegades sembla que Allen –més Rohmer que Bergman, aquí– estigui més preocupat de la moral de les seves històries, més que no pas de la lògica narrativa de les pel·lícules. És un film fluixet, aquest; però a aquestes altures diria que això importa poc. Allen té la pressa de la gent gran per explicar-nos quin és el sentit (el no-sentit) de les coses. Es prèn seriosament el cinema –que és sempre una forma d’explicar el món–, un fet que l’honora, malgrat els resultats variables de la seva darrera filmografia.