Dissabte passat vam trobar-nos a Dalt de la Vila una trentena de persones en representació d’entitats i col·lectius diversos.  L’objectiu era vague i a la vegada urgent (i si algú s’ho pregunta… si, hi ha coses que són vagues i urgents a la vegada, són les coses difícils).  Què podem fer amb la cultura a Badalona? Vet aquí la pregunta que ens ocupava. Un tema recurrent, ja ho veuen, segur que els sona força… De la trobada, però, diria que no en vam sortir amb el pessimisme habitual, sinó amb una flameta -precària encara, d’acord, però significativa, crec- que indicava que es comença a obrir una manera més madura de veure les coses. La cita sortia de dues associacions, Òmnium i Bataneu, i discorria de tu a tu, amb la resta de convidats, situats en una rotllana de cadires. No hi havia –no havíen estat convidats– els representants municipals. (… continua …)

A vegades penso que els badalonins som la quintaessència dels catalans: tenim aquella habilitat quasi artística per convertir la necessitat d’acció en infinites discussions concèntriques, perfectes coartades per no acabar fent res. Però ni els catalans ni els badalonins som així, en realitat: si ens creguéssim que és això el que ens defineix finalment ja hauríem plegat veles fa temps, no? Així, de la trobada, que va tenir lloc a la nova seu d’Òmnium al barri, en va sortir un compromís concret: continuar parlant amb l’ànim d’establir una mena de taula de gent de la cultura que mirés de coordinar visions i pràctiques i que servís per plantejar debats i propostes de forma més eficient, de forma més sòlida. Hi ha ganes de treballar plegats, d’aconseguir junts allò que, separats, no arribem a assolir. A hores d’ara, una comissió treballa en la concreció d’algunes de les qüestions proposades, amb la idea de, en unes setmanes, constituir ja alguna cosa menys etèria. Potser algú pensa que és un nou vaixell de paper que salpa en el mar de les bones intencions. Potser si, mira. 

Però dissabte, el debat va tenir nivell: no van sortir els temes de sempre, ni la gent va escombrar cap a casa… va haver-hi ganes d’escoltar l’altre, de veure-s’hi reflectit, de trobar els punts de suport… es va parlar de noves tecnologies, de cohesió social, de participació, de la participació de veritat. I es va fer autocrítica. La discussió sobre la capital cultural del 2010 va ser prou interessant, per exigent, per informada, per legítima. En seguirem parlant. 

Veurem com va la cosa… de moment s’ha preferit no arrencar com un cavall, més que res per evitar-nos aquelles clàssiques i tan descoratjadores ‘parades de burro’. A poc a poc, però sense parar. A vegades, ja ho diu la cançó, ens en sortim. O no? 

ARTICLE PER A EL TOT BADALONA.