“Per a la meva mare, que sap fer màgica la vida i explica històries més bé que ningú”. Aquesta és la dedicatòria que obre el llibre Olive Kitteridge, de l’escriptora nordamericana Elizabeth Strout, premi Pulitzer 2009. Aquestes paraules d’agraïment ens donen una pista del que és, en realitat, aquest llibre, crisol de petites històries quotidianes. Per què jo ja m’imagino la senyora Strout, la mare, com explicava a la filla que el germà d’en tal ha marxat a estudiar a fora; que la dependenta de la carnisseria ha adoptat un nen xinès i que du un jersei a ratlles, que li ve massa gros; que el metge del poble –diu que diuen…– té un amant o que el vell professor de mates l’institut ha tingut un atac de feridura i que ha oblidat les taules de multiplicar (i el nom de la seva esposa). És com si la senyora Strout, la filla, hagués recuperat el fil d’aquelles històries esbossades al voltant de la taula de la cuina i hagués decidit regalar-los l’eternitat en les lletres d’un llibre. La xafarderia com a llavor de la bona literatura, la bona literatura com a assaig de resposta. Tantes preguntes devien quedar en els ulls àvids d’històries de la petita Elizabeth… que va decidir ser escriptora.