Tot projecte col·lectiu (digueu-ne, si voleu, en aquest cas, nacional) neix d’un pacte imprecís i ben sovint més dialogat en els silencis, els gestos i les complicitats, que no pas en les grans paraules i discursos. Invictus, el film de Clint Eastwood basat en el Factor Humà, el llibre de John Carlin sobre Nelson Mandela, explica la manera com el líder sudafricà aborda els seus primers dies de govern d’un estat desfet. Mandela va fer reescriure manuals, tot mostrant-nos que el lideratge és, en el fons, una combinació d’abnegació (i, en aquest cas, una sobrenatural capacitat de sacrifici), generositat i gana de futur. Mandela va imaginar el seu país en el cor d’una història petita: un partit de rugbi que havia de fer bategar plegats els cors de negres i blancs. El president, amb tantes raons per odiar, va decidir reflectir en la narració d’aquell encontre esportiu totes les oportunitats d’un demà en el qual, simbòlicament, arrelava una nova sudàfrica…
En Roger Palà explica molt bé en aquest apunt del seu ‘Darrera la nevera’, dedicat a Mandela (precisament), el llarg camí dels col·lectius per aconseguir transformar les coses… tota una lliçó en aquest temps d’arengues apressades i fórmules màgiques per aconseguir la independència… Taxan! Ai… diu en Roger aixecant la cella.
I sí. En la carrera per demostrar quin és el patriota més ràpid, ens mostrem obsessionats en números i percentatges, greuges comparatius i improbables casuístiques. Però per ser independents no cal només canviar el nostre estatus administratiu (això, en realitat, ve després) sinó que, abans, cal aprendre a mirar-nos al mirall (per descobrir que som més dels que ens pensem, per descobrir que som una cosa diferent del que crèiem). Busquem només la manera de fugir d’Espanya? O busquem la nostra manera de ser, avui, al món? Mandela va trobar la resposta en aquella pilota de rugbi, però en realitat assajava preguntes des de feia dècades.
Però i nosaltres? Referèndums… ja vindran. Ara ens calen fòrums. I històries. Imaginem un país… i el farem realitat.
PS. Ah, per cert, crec que el nou diari ‘Ara’ va una mica d’això mateix.