“Durante el proceso de grabación, hay un campo de energía presente en el estudio, una presencia a la que manipular y optimizar. Enfocar la peculiar ‘armonía del momento’ es el trabajo del productor. La música posee un espíritu más allá de las notas y el ritmo. Adoptar ese espíritu y precipitar el florecimiento de ese espíritu, capturarlo en su punto álgido, es la tarea del productor.” Són les paraules de Jim Dickinson, session man, productor, enginyer, musicòleg, intèrpret i institució del rock ‘surenyo’, recopil·lades amb encert per Jaime Gonzalo en el número 236 de març de 2007 de la revista Ruta 66. El dissabte passat, el festival Altaveu i la discogràfica Bankrobber estrenaven “El Retaule”, a Cal Ninyo, a Sant Boi. Un ‘who is who’ excitant i sorprenent del rock d’aquí, avui. Damunt l’escenari, Jaume Pla (Mazoni), Joan Pons (El Petit de Ca L’Eril), Le Petit Ramon, Isaac Ulam, José Domingo, Ferran Palau (Anímic), Maria Coma, Joan Colomo, Pere Agramunt (la Brigada), Carles Sanjosé (Sanjosex), Maria Rodés, Bikimel i Josep Pedrals van reivindicar un viatge a la impredectibilitat de la música, una mena d’homenatge nostrat a les basement tapes del Dylan i The Band. Vet aquí, dalt l’escenari, dissabte, l’espai on tot semblava possible i on brillava la bellesa més cara… la bellesa de l’error, que a vegades les notes més boniques són les equivocades, perquè són notes sense trampa. Finalment, el Retaule, l’espectacle, imperfecte i màgic, va caminar sense productor (perquè Pedrals era un ‘músic’ més, dalt de l’escenari). En Dickinson, i tots els bons afeccionats al rock, sabem que això a vegades passa. Però que no és gaire habitual.

Ah, per cert, en Xavi Mercadé es preguntava amb encert: “qui sap si aquest Retaule pot acabar sent la pedra de Rosetta d’un moviment fundacional.”