Aquest estiu ha començat amb vent i fresqueta, però amb la feina feta. Abans de quedar inaugurada la temporada, ja hi havia a totes les cases, a totes les ràdios i a tots els mòbils la cançó de l’estiu aprovada per aclaparant majoria (i gràcies a una bona campanya de publicitat… clar). Es tracta de Summercat, de Billy the Vision and the Dancers (premiats o condemnats per aquest encegador focus mediàtic, encara no se sap). La melodia de la cançó és pur Jonathan Richman, però és només el pàlid reflex de l’original rock’n’roll festiu que el cantautor de Boston defensa des de fa més de 30 anys! L’omnipresent ‘Summercat’ és la banda sonora d’un anunci d’una cervesa nacional (si és que això existeix) i serveix, colateralment, de reclam d’una petita illa dels Països Catalans, Formentera. Però més que un publireportatge turístic, em sembla una estudiadíssima idealització d’un jove d’avui. És per això que funciona tan bé, l’anunci. Retrata a la perfecció una generació dubitativa –quina m’agrada més, la rossa o la morena?–, que conjuga en present –per això la història del vídeo no continua, sinó que torna a començar– i que frueix dels escenaris naturals amb la mirada de l’espectador –aquesta és la història de tres turistes, el territori és només la pell, l’anècdota propiciatòria. L’anunci de l’Estrella és imbatible, per això mateix. La cançó hi ajuda, clar, i també l’illa, segur. La clau del seu èxit, però, és la manera de posar davant el seu públic objectiu un mirall ben deformat… però molt i molt afavoridor. Bé, així és sempre la publicitat, no?