“Fer córrer els dits per les cordes de la meva vella Martin davant d’una colla de gent em porta quasi sense voler-ho a un lloc segur i tranquil, potser al lloc més segur i més tranquil on podria estar mai. La música va salvar la meva vida, i després em va donar una raó per continuar. És, fet i fet, la mare… i és, fet i fet, el fill. Em paguen per pujar a aquell avió, llogar un cotxe i conduir durant hores molt solitàries fins arribar a un lloc on no he estat mai, i on no conec ningú. Però saludo l’equip, faig les proves de so i sopo una mica; sola, sempre sola. Però després de 30 anys amb això, la cosa encara em funciona. Durant els 90 minuts que dura l’actuació puc participar en un acte de comunicació que és tan pur, tan íntim i tan completament humà, que sé que, en realitat, no estic sola i que, de fet, mai n’he estat… ni mai n’estaré. I si he fet bé la meva feina, cada persona de la sala pot servar per ella mateixa aquesta mateixa certesa, tot compartint amb mi aquesta nit per sempre.” Això ho escriu Katy Moffat en les notes interiors del seu disc en directe de fa uns pocs anys, Up close an Personal. És difícil trobar els discos d’aquesta cantautora texana, autèntica delicatessen, però la seva descripció de ‘la carretera’ sempre l’he trobat no només bonica (que n’és, i molt) sinó ajustada i sincera, ben real.