“It takes two to make one”, cantava en Jim Ford amb el seu soul brut i atropellat d’ulls blaus, als anys setanta; l’anglès Badly Drawn Boy, esquiu hereu d’Elton John versió indie, semblava donar-li la raó amargament una bona colla d’anys després, ‘One plus one is one’, u més u és igual a u, tot desafiant de passada amb xuleria la críptica certesa de la matemàtica pura. Però la matemàtica, mirada d’a prop, i sobretot amb un vinil sonant al costat, revela algunes esquerdes, per sort (o és per desgràcia?). En Miquel Bernis m’explicava l’altre dia que hi ha la matemàtica discreta (fa somriure, oi?, però és així mateix, ho he comprovat, existeix), i a mi em va venir al cap tot això de la matemàtica relativa i després la matemàtica perplexa, la matemàtica imperfecta. Els sentiments i els números, l’oli i l’aigua, la Linda i la Yoko, Monsieur Hulot i Ace Ventura, les coses que no lliguen. 1+1=1? 1+1=2? Continuarem, és clar, buscant la resposta…