Els camins de la nostra vida cada vegada conflueixen més en els petits dispositius electrònics que portem amunt i avall, a la butxaca o a la bossa, els diguem mòbil, PDA, BlackBerry o iPhone. Una nova companyia anglesa ha presentat un software que permet calcular la nostra petjada de carboni allà on estem… i a temps real! Un programa no apte per a gent amb mal de consciència.

El software fa servir el GPS que ja duen alguns d’aquests aparells per mesurar la velocitat de l’usuari. Amb aquesta dada, s’infereix si el ciutadà en qüestió va en cotxe, metro o avió i associa les emissions de CO₂ relacionades. Hi ha limitacions evidents: per començar, només es mesura el vector emissions relacionat amb l’ús del transport. Però fins i tot en aquest cas hi ha algunes llacunes: i si la persona en qüestió viatja en autobús? El programa ho pot confondre l’altruisme i l’egoisme perquè la velocitat d’un autobús o d’un cotxe en una ciutat és similar. D’altra banda, en l’hora punta potser un pot arribar a anar més ràpid que el riu inmòbil de vehicles de la calçada motoritzada. I aleshores? Tindrà en compte el complicat algoritme que fa anar aquest programa l’esforç del vianant caminador? Bé, diguem que en aquest cas un cert marge d’error és inevitable, i tampoc ens n’hauríem de lamentar tant. L’important és la tendència general, i en això sembla que aquest software ofereix resultats prou justos, sobretot a mesura que es va acumulant informació. El nom del programa és Carbon Diem, no sé si una referència irònica a aquell tan celebrat Carpe Diem, ara en rigorosa revisió. Viu, sí, però vigila la teva petjada. T’estem vigilant.

Ecociutats en risc
El millor moment de les polítiques públiques és el de l’anunci. Vegem el cas de les ‘ecociutats’. Aquesta mena d’urbanitzacions han viscut un bon moment com a ‘idea’, almenys fins l’arribada de les vaques magres: combinaven innovació i necessitat amb un accent de novetat especialment atractiu. Al capdavall, al polític li agradava poder-ne parlar perquè encara no havia començat la molesta fase de les pliques i les complicades revisions d’obres. Anunciar el projecte per construir una ecociutat, un ecobarri o un ecoedifici permet fer rodes de premsa ben reeixides, en les quals es pot tallar una cinta i contemplar una maqueta pulcra i prometedora… o millor encara, es pot prémer el play i fer aparèixer una presentació virtual lluminosa i… sí, encara més prometedora. Tot plegat, però, era tan llaminer com vulnerable. La crisi ha ensenyat la poteta… i al Regne Unit,explica el Guardian, ja es comença a discutir l’ambiciós pla del govern de Gordon Brown per construir diferents assentaments amb criteris sostenibles. Les discussions sempre són bones, si saben polsar les preguntes correctes: Dermont Finch, director de Centre for Cities, es pregunta en un article al rotatiu britànic si no seria millor optar per l’eficiència i la reforma del parc d’habitatges existents, també amb criteris de sostenibilitat, s’entén. És el camí que va del món de color de rosa de certes projeccions virtuals a la realitat del blanc i negre. Només que en aquest cas podem ser, a més, una mica més eficients! Incidir en la rehabilitació i l’aprofitament de les trames urbanes ja existents redueix impactes i millora economies d’escala. Resultarà que la crisi ens pot ajudar a plantejar una mica millor les polítiques urbanístiques.

Mèxic DF, ciutat ciclista?
Mèxic DF no és el paradís del cotxe, és el paradís de la multitud. El cotxe regna als carrers, però no és l’únic culpable de l’avassalladora sensació de caos que pren el ciutadà nouvingut. Les voreres són plenes de gent, que ha d’anar sortejant mil i un obstacles: venda ambulant, fanals, cabines de telèfon, vehicles mal aparcats… El cotxe, però, sí que és un dels principals culpables de la mala qualitat de l’aire en la capital del país nordamericà. I això no és poca cosa, perquè DF és una de les ciutats més contaminades del món. Entre el símbol i la pràctica, cal valorar el gest de l’alcalde Marcelo Ebrard de limitar el pas de cotxes al centre de la ciutat els diumenges. Des de fa un any, els cotxes tenen la presència limitada en tot el nucli del centre i, en canvi, s’encoratja l’ús de les bicicletes. Los Angeles Times explicava fa uns dies el Ciclotón, que és com s’anomena popularment aquesta pràctica. La convivència entre ciclistes, vianants i els cotxes que, malgrat tot, aconsegueixen neutralitzar les limitacions és, amb tot, prou positiva. Mèxic és una gran metròpoli, i com a gran metròpoli sempre ofereix sorpreses!