La Cinta blanca conforma un d’aquells quadres enormes que es poden veure en els bons museus, dels que ocupen la paret sencera, dels que és possible, i convenient, mirar-los de lluny, reculant dos o tres passes fins al mig de l’estança. Però aquests mateixos quadres –uns pocs quadres, en realitat– també es poden disfrutar d’a prop, amb el nas a tocar de la tela (o dels rajos de l’alarma). En la grandesa del paisatge, hom troba el detall, la història petita continguda en un traç precís. Una grandiositat, que no és grandiloqüència. Michael Haenke aconsegueix això mateix a la seva última pel·lícula. Hi retrata la violència del segle XX, tot mostrant-nos l’enormitat d’un paisatge blanc fotografiat amb ull de pintor, però ens l’explica amb un angoixant detallisme. El seu és, de fet, un guió atent al que sembla insignificant: en el gest més petit, ens diu Haenke, hi allarga l’ombra l’horror. El joc de nens és també el joc d’adults. I un petit ocell torturat com a venjança infantil és, finalment, l’esglaiadora metàfora del segle de les guerres.