Hi ha un nen que cavalca dalt d’una escombra vella aixecant la pols davant del portal de casa. L’escombra és un cavall, en realitat; i les partícules de brutícia que fa voleiar, i que en uns minuts provocaran la queixa del quiosquer de la cantonada, són la misteriosa bruma matinal d’un bosc encantat. El menut és al bell mig de l’Eixample, però el nen que cavalca dalt d’una escombra es dirigeix decidit a un combat a tot o res amb un drac ferotge, o amb l’exèrcit poderós d’un bruixot temible en un país que només existeix dins el seu cap. El nen encara no ha decidit amb qui s’enfrontarà amb la seva espasa invisible. Però nosaltres decidim per ell. I no sempre ho fem bé. La il·lustració que acompanya aquest article és obra del pedagòg italià Francesco Tonucci, un dels primers a reivindicar una mirada al món amb ulls d’infant. En Frato, la seva versió de ninotaire de Tonucci, mostra com, sovint, no sempre el que és fet amb la millor intenció funciona. [Continueu llegint a Inspira, el blog de la Fundació Roger Torné]