- “Sis dies d’agost”, de Jordi Lara (Edicons 1984). “El vespre del diumenge cinc d’agost del 2007, quan la senyora Remei va veure llum a la cuina del veí del tercer, no podia saber que l’home ja feia almenys dos dies que dejunava i tenia altra feina que fer-se el sopar. Ella era una septuagenària desvagada i observadora, més per avorriment que per tafaneria li endevinava el tragí domèstic pels llums del celobert; ell era un veí tan reservat que mai no necessitava re i la saludava amb la correcció justa quan ensopegaven en l’estretor de l’escala. Xirinacs ho preparava tot a consciència, i el més probable és que dediqués aquell vespre a acabar d’endreçar un piset de quaranta metres quadrats que era més una cel·la ben aprofitada que una llar.”
- “Una casa amb rodes” d’Ivan Jablonka (Llibres Anagrama, traduït per Marta Marfany): “Les pasejades que fèiem em mostraven, sobretot, que la història no és només una lliçó en un manual escolar, sinó una excursió entre la pols, una cerca sota el sol entre les columnes de temples en ruïnes, a la recerca de bocins, de plantes, de fíbules i de ferralla que esdevindran proves en un raonament. Passejar-se, llegir, escriure: la vida ideal. L’historiador és algú que viatja tant en l’espai com en el temps.”
- “Claus i Lucas” d’Agata Kristof (Amsterdam, traduït per Sergi Pàmies): “Ella diu: ‘És clar. Hi ha vides que són encara més tristes que els llibres més tristos’. Dic: ‘Exacte. Un llibre, encara que sigui molt trist, mai no serà tan trist com una vida.”
- “Benedicció” de Kent Haruf (Edicions Periscopi, Traducció de Marta Pera): “El senyor d’aquesta casa ens ha notificat la seva presència. | Què li ha dit? | Que espiava casa seva. | I li ha dit què hi feia ell, a casa seva? | Perquè m’ho hauria de dir? | La gent a casa seva, de nit. Les vides ordinàries. Que passen sense que ells mateixos se n’adonin. En volia capturar alguna cosa. | L’agent se’l va mirar de fit a fit. | La preciosa vida ordinària. | No sé de què parla, però val més que camini. | Em pensava que veuria gent fent-se mal. Persones cruels. Un home pegant la seva dona. Però no ho he vist, això. Potser això passa amb les cortines tirades. Si tens intenció de pegar a la dona, segurament primer tires les cortines. | No necessàriament. | Només he vist dolçor i tendresa entre les persones. Només el temps que passa, una nit d’estiu. La vida ordinària.”
- “Persecució” de Toni Sala (L’Altra Editorial): “No pensava renunciar-hi, ni tampoc oblidar-me’n. L’assassinat va ser la gran nit de la meva vida. Cadascú té el seu moment culminant, un resum concentrat de l’existència. No és un record, és una actitud, una definició, com la substància d’un mateix. És la presència del germà bessó a dintre nostre. Una vegada descobert, et fa de patró i defineix la maduresa.”
- “Germà” de David Chariandy (L’Altra Editorial, traducció de Marc Rubió): “¿Quina era l’esperança o la filosofia que hi havia darrera d’aquestes sortides? ¿Quina és la terra somniada d’una mare? Una vegada en què el Franceis va tenir un dels seus malsons, un terror aclaparador, impossible com sempre de descriure, la mare ens va tornar a portar al Rouge. Estirada al llit al costat nostre, ens va parlar amb els ulls tancats i una veu somiosa per l’esgotament d’unes papallonetes que sobrevolaven en massa els flocs lletjos d’una planta a la vora del riu. Potser, si no t’hi fixaves bé, ni tan sols creies que allò fossin papallones. Creies que eren només trossets de paper que voleiaven i giravoltaven al vent. Com si algú hagués agafat un llibre vell, l’hagués fet bocins i els hagués llançat al vent. Lletres extraviades. Un alfabet escampat, malaguanyat… sense cap sentit.”