Entre ells dos. Records dels meus pares – Richard Ford. Traducció de Josefina Caball. Editat per Empúries Narrativa. Primera edició gener 2018

(Un llibre ambiciós… i caut)
“El fet que sovint les vides i les morts passin inadvertides ha inspirat d’una manera especial aquest petit llibre sobre els meus pares i n’ha determinat l’objectiu. La vida dels nostres pares, fins i tot aquelles vides envoltades d’obscuritat, és la primaera prova que ens demostra que les accions humanes tenen conseqüències. Som aquí, al capdavall. El futur és imprevisible i atzarós, però les vides dels nostres pares ens representen i ajuden a diferenciar-nos. (…) …escriure sobre ells no apartar-me’n, no és tan sols una manera de posar remei al meu enyor imaginant-los a prop meu, sinó també de dirigir-me cap a aquella realitat, que, com he dit, és on comença, al meu entendre, el que és important.” Pàgina 144

“Jo, però, he procurat no fer grans reivindicacions sobre els meus pares. En tot cas, he mirat de ser caut, per tal que la descripció que faig d’ells i de la seva influència en mi no distorsioni les persones que van ser.” Pàgina 155

(Descriure a partir del que no saps, ni en el fons, pots descriure)
“No seria correcte descriure’l a partir del que no sé. El meu pare. El fet que no entenguem del tot la vida dels nostres pares no determina la seva vida. Només la nostra. En tot cas, adonar-nos que no ho sabem tot és una mostra de respecte…” Pàgina 26.

“Com més som capaços de veure els nostres pares en totes les seves facetes i tal com els veuen els altres, més prossibilitats tenim de veure el món tal com és.” Pàgina 97

(El sentit de la lectura: cercant la prova dels altres móns)
“Sé que no li agradava llegir —llegint potser hauria pogut trobar el que tots trobem als llibres si no tenim fe: una prova que hi ha una altra manera de veure la vida, diferent de les concepcions que en tenim de forma innata—. El pare no tenia el costum de buscar alternatives imaginatives.” Pàgina 55.

(No haver d’entendre-ho tot: un misteri tranquilitzador)
“Quan la gent em pregunta per la meva infantesa, sempre dic, com n’he deixat constància en aquestes pàgines, que va ser una infantesa meravellosa i que els meus pares van ser uns pares meravellosos. Res d’això ha canviat arran d’aquest llibre. Amb tot, m’he adonat que dins l’encisador àmbit del concepte ‘meravellós’, allò que era més íntim, més important, més satisfactori i necessari per al pare i per a la mares tenia lloc gairebé exclusivament entre ells dos. Això no és un fet desafortuntat per a un fill. Gairebé sempre és encoratjador, perquè saber que això és així fa que per a mi conservi un misteri esperançador entorn de la vida: el misteri que ens porta a intuir que encara que hi parem molt d’esment, passen moltes coses que no entenem.” pàgina 146

(Les presents absències)
“Tot i que quan contemplo la vida —la meva o la d’altres— sempre quedo desconcertat, enmig de l’envestida de tot el que ha passat i encara passa, per tot el que se n’ha anat de la meva vida. Les absències semblen envoltar i influir en tot.” Pàgina 149.