Quan era petit, per casa corrien els discos de Jacques Loussier. Un parell, de fet; i, concretament, els dos volums de Play Bach (fabulós títol, per cert), el verd i el vermell. El pianista francès hi repicava Bach en clau de swing, oferint una música clàssica reinventada, i que a mi em semblava d’una naturalitat prodigiosa, quasi màgica; melodies que existien perquè sí.

No em cansava d’escoltar aquells discs, que van acabar amb les fundes arrugades i estripades, i amb diverses taques de nocilla a la caràtula. Aquest honor el compartíen amb dos altres productes d’ús intensiu a casa: els àlbums de Tintin i els llibrets dels Peanuts de l’etern Schultz, que tenia en custòdia compartida amb la la Maria, la meva germana.

Ara he recordat aquells vinils, en trobar-me els dos Play Bach navegant a Spotify. La gran botiga virtual desafia totes les obsolències programades i està bé que sigui així. Però jo he trobat a faltar, proustià amateur com sóc, aquella lleu remor, el curt pròleg del viatge, l’agulla quan començava a lliscar damunt el negre vinil. Tan, tin, tan, tiroriroriro…