Vaig començar ‘L’Africà’, de J.M.G. Le Clézio, premi Nobel 2008, amb una certa reticiència. Em passa sovint quan algú em regala un llibre que no m’espero (sé que no és per sentir-se orgullós, això). Com que era un llibre curt i, em va semblar prou digerible, el vaig creure apropiat (l’oportunitat fa el lladre, diguem) per fer un descans d’Acció de Gràcies, la novel·la de Richard Ford que estic llegint de fa unes setmanes (i que m’apassiona molt i em torba massa; i amb la qual intento mantenir una prudent distància). Potser no té gaire sentit aquesta explicació prèvia… al capdavall, l’ocasional lector del post pot preguntar-se –no sé si amb raó, sincerament: i amb la novel·la… què passa? No sé si amb gaire raó, deia, perquè això és un bloc personal, no un espai de crítica literària… i el cas és que a mi em sembla important com ens aproximem als llibres. L’estat anímic amb el qual obrim la primera pàgina, les coses que ens han explicat sobre l’obra, la persona que ens l’ha deixat (o regalat), si els forrem o no, si els firmem, si hi guardem notes o hi escrivim al damunt… Hi ha una cosa que fa en Pep Mita, poeta, amb els llibres que llegeix i que em sembla encantadora: va deixant entre les pàgines tot el que va acumulant mentre li dura la lectura: bitllets de metro, comprovants de compra, entrades de concerts o de cine… Això permet traçar un viatge paral·lel al que proposa l’autor, quan un temps després hom torna a obrir el volum. Le Clézio, d’alguna manera, sembla que es serveixi d’aquestes notes perdudes en un llibre quan, amb ‘L’Africà’, inicia un viatge fragmentat i incomplet a la figura del pare (el seu pare) i el continent (el seu continent?) que tan el va marcar. L’autor comenta algunes fotos perdues, alguns records solts, alguna carta; i a partir d’aquest mirall trencat elabora un material de primera, una petita novel·la delicadíssima, del tot recomanable, i segurament ja inoblidable. Gràcies a ma mare, que me’l va regalar per nadal. Que en quedi constància.