“Cada vegada més, la gent em pregunta: què creus que pensa X sobre aquest tema o aquest altre? M’estranya. Com és que encara continuem preguntant-nos què és el que creu, realment, el president X? Al capdavall, ell és un president que ha posat damunt la taula qüestions ben importants, i que ha acompanyat de polítiques concretes. Fins i tot ha guanyat una menció internacional per totes les esperances que ha aconseguit enllaçar. I aleshores, per què la pregunta continua sent pertinent? No crec que el president X tingui un problema de comunicació: sap explicar-se amb eloqüència i convicció, sigui en discursos o entrevistes. El problema no és la comunicació, és la narrativa. És a dir: no ha aconseguit lligar els seus programes en una idea de procés, que mostri els vincles entre les solucions que proposa per a la salut, la crisi bancària i econòmica, el repte climàtic, l’educació i la política exterior. Aquesta ‘narració’ permetria relligar els diferents temes en un fil únic i potent, en el qual cada ‘qüestió’ es reforçaria amb l’altra. I aquesta dialèctica evocaria finalment l’entusiasme popular que el va fer electe.” Aquest article de Thomas L. Friedman, publicat pel NY Times aquest dissabte, està dedicat al president Obama, que jo he substituït per una X en la versió lliure buscant un cert suspens retòric, en clau de país. L’article ens val per l’Obama –especialment quan parla d’un entusiasme passat i de recels presents, un any després de la seva investidura–, però ens serveix a Catalunya. Al capdavall, nosaltres també estem orfes de ‘narrativa’, estem orfes de polítics. Polítics espantats, enfadats, emanillats, emmudits. Massa pendents de la ràdio, raptats en la dictadura de les qüestions tècniques, segurs en el joc vacu de la declaració i la contradeclaració. Ens calen més fulls en blanc; és a dir, més imaginació, més llibertat, més valentia… Més poesia, per tant, com diu en Friedman al seu article. Més poesia, sí, si us plau; que després ja vindran les lleis, les dades, les estadístiques.